A casa tenim un heroi!

Puc dir amb orgull i ben fort que a casa tinc un heroi! Un heroi doble, jove i fort, valent i eixerit, i és que per ser un heroi no cal dur els calçotets per fora, ni capa ni antifaç, només cal saber reaccionar quan cal i com cal, i aquest és el cas del meu gran príncep, que tot i ser el gran dels meus dos prínceps xics, és per a mi tant petit com el meu altre petit príncep.(Sort tinc que només tenim una princesa, sinó això acabaria amb un nus a la llengua i un forat al cap. Pensin que pensar és tot un esforç mental i jo ara no estic per fer gaires esforços). Tothom saps que a més a més tinc el gran privilegi i sort de tenir amb mi dia rere dia, caminant al meu costat al meu grandiós príncep blau amb un polsim de purpurina. Us ha quedat tot clar? Doncs bé, continuo amb la heroïcitat del meu gran príncep.

Fa uns anys enrere, allà l’estiu del 2009, quan el sofà de casa encara tenia algun raconet lliure on entatxonar unes natges forasteres, vàrem marxar de vacances a les meravelloses illes balears, per poder gaudir d’unes aigües marines clares, uns paisatges impressionants, i al llarg del temps passat d’uns divertits i anyorosos records. Un dia assolellat, estàvem tots a la piscina, fent el borinot per aquí i per allà. La piscina més aviat semblava una banyera gran, era d’aquelles que es veuen en exposició i emmagatzemades quan passes per la carretera a prop d’una empresa de piscines. Aquelles que sembles motlles de sorrera gegant, que quan les muntant fan un enorme forat a terra per plantar-la. Suposo que són practiques a l’hora de posar però mentre et banyes has d’anar amb molt de compte perquè quan baixes per les escales sovint pateixes el risc de relliscar.

Aquell dia, el meu príncep blau amb un polsim de purpurina i jo jugàvem a tirar-nos a l’aigua, ell se m’apropava amb el seu somriure “malèfic” i jo li deia amb un to amenaçador que no se li acudis llençar-me a l’aigua de cop perquè dins meu duia al nostre petit príncep i no volia que prengués mal per una broma. El gran príncep i la princesa de casa jugaven a les escales de la “súper piscina” agafats a la barana, i assegut al primer esglaó de l’escala.

Entre broma i broma, el meu príncep blau i jo ens va manar esverant, i tot d’una entre les nostres  rialles, una veueta es va fer lloc, i amb severitat ens va fer aturar-nos. La veu era del meu gran príncep i en deia: Pares na Xana s’ofega!!!

Sense ni tant sols pensar-ho tots dos vam reaccionar, el meu príncep s’hi afanyà per fora i jo vaig fer un bot a dins de la piscina. La nostra princesa estava bé, l’aigua li tapava el nas, però ella estava dreta dins d’aigua sense tocar de peu a terra, amb els ulls oberts de bat a bat, ulls que parlaven per si sols, amb la mirada plena de por. En sortir de l’aigua la vàrem abraçar i petonejar, ella estava bé, però d’ençà d’aquell moment va decidir que l’aigua en grans quantitats i ella havien de començar de nou per fer-se amics. El meu gran príncep tenia la cara d’espant, els ulls delataven la seva angoixa, la força amb la que es subjectava a la barana de l’escala, deixava clar que la por se li havia ficat a dins, com si fos ell el que s’hagués ofegat, com si l’aigua que na Xana no s’havia empassat, se l’hagués empassat ell i a mida que li baixava per la gola la por hagués aprofitat per filtrar-se també.

Vam abraçar-lo i evidentment també vam petonejar-lo (A casa nostre els petons van que volen!, tenim un do especial per fer petons, altres coses potser no tindrem, però petons! Petons en tenim a raig, a dojo, a cabassos, i és que un bon petó és la millor cura.)

El primer que vam fer va ser felicitar-lo per tan bona reacció, i vam dir-li molt seriosos que allò que havia fet era una acció d’un heroi, l’heroi de casa.

Els anys han anat passant, ara el nostre gran príncep té 7 anys la princesa 5 i el petit príncep ja en te 2. ara el sofà de casa no te ni un raconet per a cap cul aliè, soviet hem de cedir el nostre trosset de sofà als convidats, i gairebé tots, molt educats s’estimen més una cadira, perquè saben que en el mateix moment que posin el final de la seva esquena en repòs, uns marrecs enganxosos i una mica pesats se’ls asseuran al damunt demanant brega.

Doncs bé, sense voler any rere any l’estiu ens fa una visita i nosaltres per no fer-li un lleig al senyor estiu procurem demostrar-li que ens agrada que ens visiti tot rient i jugant al voltant d’una piscina, bé al voltant, voltant no gaire, de fet li fem veure que ens agrada la seva visita anual remullant-nos fins quedar arrugadets com una pansa.

Un dia d’aquesta setmana vam anar a la piscina tota la família, el príncep blau, evidentment i els prínceps, la princesa, i la mare que els va matricular, és a dir, jo.

La piscina és prou grossa, la part que menys  fondària fa 1,20 metres i la part de més profunditat  fa 1’90.

Amb tota l’amplada de la piscina i la llargada, els meus fills de l’ànima no se’ls acut res més que jugar a la part on cap d’ells toca de peus a terra, això rai, el gran príncep saps nedar i la princesa amb els seus braçals va fins allà on pots tocar la ratlla que separa la mar del cel, esta feta tota una sirena, però…i el petit príncep? el petit príncep, el “pobrissó” sempre que es banya ho fa agafadet dels meus braços, embolcallat de la mare, cantant i fem el “poca-solta” dins de l’aigua, entre petons i esquitxades, ai! Quin problema més gros! Ell no vol estar a la part poc profunda,  ell vol estar amb els seus germans, allà on cap persona de mida estàndard toca amb els peus a terra. Jo entre renec i renec surto de la piscina per anar a buscar al petit príncep que no para de fer l’estaquirot prop de l’escala de la piscina, ajupint-se i saltant i es que el meu petit príncep és con “un angelet” quiet i tranquil… (m’enteneu?).

Entre salts i jocs del petit príncep  i renecs de la mare, ja tenia la idea feta de que tard o dora hauria de fer un salt Olímpic i abans ho penso i em faig a la idea, abans s’ajup i perd l’equilibri i sense ell voler el seu cos tendre i farcidet cau amb lentitud cap a darrera fins anar a espetegar a l’aigua i un cop dins tot ell comença a caure al fons dels 1’90metres.

La princesa era fora de l’aigua i instintivament va deixar anar un xiscle, el gran príncep era gairebé al mig de la piscina. jo a fora, renegava de nou, i sense pensar-ho vaig saltar a l’aigua per agafar al meu  petit príncep, però no hi vaig  arribar, vaig fer tard. Un “Sireno” ( perquè si hi ha sirenes, també hi haurà sirenos oi? Si no com es reprodueixen?) lleuger i ràpid es va capbussar al fons de la piscina i tot allargant el braç va agafar al seu germà menut que estava espantat. Va  pujant-lo cap a la superfície, aconseguint que de nou l’aire penetres als pulmons del petit príncep que involuntàriament estossegava. Vaig poder, això sí, ajudar al gran príncep a aguantar al seu germà i mentre abraçava i sostenia al petit príncep entre els meus braços i l’escala, el meu gran príncep em mirava , amb els llavis tremolosos i els ulls espantats. En Xabat es va refer en qüestió de segons, ni un plor ni un espant, tan sol va explicar-me en la seva llengua d’infant que s’havia caigut a l’aigua, com sempre, el vaig petonejar amb força però amb dolçor, vaig regalar-li un d’aquells petons que es noten no només a les galtes si no també al cor.

 En Xavier ens mirava, ple d’espant. Me’l vaig mirar i vaig tornar a dir-li :

Ets un heroi! Ets el nostre heroi ! Ho has fet molt bé, Gràcies.

El seu rostre va anar canviant a mida que assimilava les paraules que m’havia sentir dir-li, i els ulls ja no tenien por, ni espant, ara estava content, i orgullós, havia fet una proesa, havia ajudat al seu germà, l’havia salvat.

Ajudar a la gent, ser un heroi, crearà addició? No ho sé i tan se val, només ser que els meus ulls van veure com el meu gran príncep va reaccionar amb la rapidesa d’un superman, va agafar al seu germà amb l’habilitat d’un home-aranya, i em va mirar amb la por d’un nen de set anys que no sap que si un nen cau a la piscina i els seus pares ho veuen no passa res perquè els pares si cal buiden la piscina d’una sola glopada. Però tot i així:

Gràcies per “salvar a na Xana” gràcies per “salvar a en Xabat” Gràcies Xavier.

La peixera virtual

Ahir al vespre quan em vaig acomiadar de la consciència, el meu Príncep blau amb un polsim de purpurina estava donant de menjar als seus peixos virtuals, els cuidava i els netejava l’aquari, uns aquari preciós, ple de peixos de colors, bé de fet netejava els cinc aquaris virtuals que té. Me’ls va ensenyar tot cofoi, suposo que amb la intenció infantil de que jo el felicites per tenir cura d’alguna cosa tan meravellosa com un munt de peixos, algues, crustacis d’animació que ni mengen ni caguen, però que es veu que el fan feliç com nen amb la seva primera consola portàtil.
Jo, amb un to irònic, em vaig alegrar. Vaig optar per fer-li una mica de cas, així que em va ensenyar els seus animals marins. No és va deixar res de res, fins i tot vaig tenir el gran privilegi de poder veure una orca! – Ohh!- vaig dir jo tot alçant els ulls cap al sostre ( el meu cel particular, li parlo tant i me’l miro tant que si existeix un Déu, de ben segur viu al sostre de la meva habitació) seguidament vaig afegí: - ¡Cariño te han estafado! Esa Orca tiene las mismas dimensiones que un pez pallaso! ¿No te has dado cuenta?- I és que aquesta peixera virtual és molt més que una peixera, és, és, és una obsessió constant, és un tamagochi marí, és una feinada afegida a les obligacions de la societat i del bon fer, és un lligam a la connexió d’internet, és o serà ben aviat un motiu de divorci, el primer motiu de divorci! i si el jutge ha conviscut amb algú que ha patit aquesta esclavitud, de ben segur que la sentencia serà dura i cruel.
Perquè us feu una idea del que fa aquesta peixera virtual us explicaré quatre detalls sense importància:
Cada dia et dona ordres (no suggeriments) i tasques que l’amo de la peixera ha de fer si vol aconseguir punts o diners, que més endavant gastaràs comprant peixos, taurons, canviant el fons del peixera, comprant guarnicions, més peixeres, i més peixeres i més peixeres…El problema és que les ordres les donen en anglès, com si tot quisqui parles, llegís i escrivís anglès! A veure senyors i senyores que han creat aquesta droga encara legal, com se’ls acut fer-ho amb anglès? No veuen que les persones que parlen diferents llengües solen estar ocupades xatejant amb amics de l’altra banda de món, o ben traduint documents de feina, o mirant pel•lícules en versió original. Només aquells que no poden fer totes aquestes coses tant i tant divertides estant ocupats amb una peixera virtual.
Doncs bé, imagineu-vos el panorama de una parella “normal” en la que ell esta enganxat a la seva dosis de peixera virtual.
_ ¿Cariño que quiere decir “raising fish in tank2”?
- no se que del pez en el tanque 2, imagino que tanque será pecera.
- Ya, pero ¿que es “raising”?
- Pues no sé, espera que lo busco.
Com una beneïta, entro li ho pregunto al senyor Google, ell ho sap tot, sigui veritat o mentida sempre té una resposta per a qualsevol pregunta, tan de bo no el descobreixen els meus fills, perquè sinó us puc assegurar que els senyor Google es fot un tret!
- A sí!, ¡ya está! Quieres decir que cries peces en les tanque 2!
Quan ja pensava que el silenci havia penetrat a la meva ànima cansada de la jornada laboral del sol…
- Oye ¿buy, es comprar?
- Si, es comprar (¡hay! que poco mundo ha visto mi príncipe azul…)

Mirant-t’ho bé no importa que el meu gran amor tingui una afició tant absurda com aquesta, de fet és una manera prou entretinguda d’aprendre vocabulari en altres idiomes, vaja, en anglès, el que m’irrita una mica és que jo en sóc el diccionari. També haig d’agrair als creadors d’aquest joc varies coses:
Ja sé quin llibre li regalaré al meu príncep blau el proper St. Jordi: un diccionari català -  anglès, anglès - català, una edició de butxaca, que més vull, pràctic i econòmic.
A més a més mentre juga a tenir peixos virtual no hem de comprar peixos de veritat, per tant no haig de fer-me càrrec d’uns animalons que no em poden reclamar el menjar si no recordo de donar-los-hi, a més que no hem de patir si hi ha algues, o si la peixera està bruta, ara tot això ho fa ell a la seva peixera virtual. Però el més greu és que si la peixera fos real, de debò , de veritat, de material palpable, el meu “príncep blau amb un polsim de purpurina” de ben segur no es recordaria o no trobaria el dia ni el moment per netejar-la, mirar la temperatura, treure les algues, posar els líquid necessaris., donar de menjar als pobres i avorrits peixos… Ara plà! Amb la peixera virtual el senyor príncep blau ho te tot controlat, i no pas per la seva gran capacitat organitzava, que la té i força desenvolupada, no!, no pas per la seva memòria d’elefant perquè no la té pas, en això és més aviat de la família dels peixos, ha,hahaha., no! , no senyores i senyors és perquè el gran senyor Príncep blau té una la alarma del telèfon mòbil que l’avisa cada vegada que ha de donar de menjar als seus estimats peixos de dibuix animat, el senyor no recorda mai de penjar els quadres que fa més de dos anys que esperen dins d’un raconet de l’armari fosc, ara! si donar de menjar a uns peixos de mentida, i que l’alarma li soni cada tres hores això, si!
Com m’agradaria que el poguéssiu veure quan aconsegueix els punts o diners necessaris per poder adquirir un nou peix, un dels cars, en aquell moment el meu amor és com un nen innocent, pelut i gros, però innocent.
De tant en tant li parlo, ja sé que és un xic absurd, però sempre he pensat que quan un comparteix la vida amb un altre persona és per poder compartir també moments, experiències, tenir diàlegs, xerrar, riure…
- ¿Me oyes cariño? Te estoy hablando
- Hay perdona es que estoy dando de comer a los peces.
Me cago en els peixos i la mare que els va matricular! Jo no competeixo contra una tia tipus Shakira, ni contra uns pits de silicona, no, no tinc d’enemiga al glamour, ni a la guapa però tonta, típica de cada poble, no! A mi em vol prendre el marit una peixera virtual! Fins aquí hem arribat! Bona nit!

El despertador sona. El meu príncep blau em regala un petó de bon dia. El millor bon dia que es pot donar a qui s’estima. Faig el ronso, típic de mi, sinó voldria dir que estic malalta, o que he perdut la raó de ser. Baixo a fer el cafetó i… em trobo al meu company de vida, al seu soci d’hipoteca, al pare dels meus fills enganxat al mòbil!
Tinc l’esperança que estigui contestant algun whatsApp de la feina.
- ¿Que haces cariño?
Que sigui la feina, que sigui la feina! Suplico en el meu interior.
- Estoy dando de comer a los peces.

Dono gràcies a la vida perquè sóc una persona afortunada, estimo de debò, el meu amor és sincer, l’estimo amb bogeria, hem passat situacions difícils, ens ho han posat difícil, però nosaltres dos sempre hem tirat endavant junts. Aquesta peixera no és més que una prova que la vida moderna m’ha posat al davant i juro que no podrà amb mi.

Gràcies Príncep Blau amb un polsim de purpurina per riure amb mi. Viure amb tu em permet riure 'm de la vida, i nedar sense trobar mai el final dins d'aquesta peixera que anomem "El cotidià".

La Mildred

Vet aquí una vegada… una nena que es deia Mildred. La Mildred vivia amb els seus pares en una petita casa , els pares de la Mildred se l’estimaven molt, però hi havia un gran problema: La Mildred era una nena desendreçada, no respectava  res ni ningú, ni les joguines, ni els mobles de casa i molt menys els llibres, no li agradaven els llibres i no havia volgut aprendre a llegir tot i que ja tenia set anys.

La Mildred tot els dia parlava  a crits i contestava als pares i sovint els feia promeses que després no complia:

-         Pare, mare us prometo que em portaré bé.

-          Podeu confiar amb mi!

Però sempre els enganyava i quan s’enfadava cridava, plorava i es tirava a terra tot fent un gran escàndol.

-         Si no feu els que jo vull, no us estimaré! – deia plena de ràbia, i això d’estima o no estima són paraules molt grosses per dir-les de qualsevol manera.

La Mildred era una nena que no li agradava netejar-se, mai volia banyar-se ni rentar-se la cara ni les dents i els pitjors dels pitjors: No baixava la tapa dels vatèr, no tirava la cadena i no es volia eixugar el cul!!

Els pares es passaven els dia dient-li: - Espera Mildred que t’eixugo “el Culete”

i la Mildred corria per tota la casa amb el cul enlaire!

Una bona tarda els pares de la Midred tips de que la Mildred no col·labores a ser una nena més neta, endreçada i educada van parlar amb ella molt seriosament:

-         Estimada Mildred, això ja ha arribat al seu límit, tu no ets una nena trapella, perquè si fossis trapella fins i tot podria arribar a ser divertit, tu no ets una nena dolenta perquè si no els pares no t’estimarien tant com t’estimen. Tu , Mildred estimada, ets una nena mal educada i gens respectuosa amb ningú, i això és el pitjor, una nena mal educada i poc respectuosa no arribarà mai a tenir amics, i ningú voldrà estar amb tu.

Nosaltres t’estimem molt però com que encara ets prou petita per marxar de casa, hem decidit marxar nosaltres! No podem viure amb aquest desordre, i aquests crits. No ens agrada que ens cridis, ni que siguis tant poc neta!

I Així els pares de la Mildred van recollir les seves coses més imprescindibles i van marxar!

Però... no us penseu que la Mildred va tenir ni una engruna de pena, tot el contrari, estava tant contenta que el primer que va fer va ser anar a saltar al sofà del menjador. Va saltar sense parar fins que van acabar tots els coixins a terra, i els sofà mig desmuntat, no es recordava de les vegades que els pares li havien dit que els sofà no era per saltar, els sofàs serveixen per seure, llegir amb tranquil·litat, mira una bona pel·lícula amb la família…

Quan la Mildred va tenir el sofà ben desmuntat, se’n va anar a les habitacions, i allà també va saltar i saltar a sobre els llits i fins que els va tenir ben desfets i,  en cap moment es va recorda de les vegades que els pares li havien explicat que els llits eren per dormir i que no  havíem de saltar-hi al damunt perquè si no els fèiem malbé.

Desprès la Midred se’n va anar al bany i va obrir totes les aixetes. A la Mildred li agradava molt jugar a fer mullader, tot i que el pares sempre li deien que l’aigua és un bé escàs i que si  en fèiem un mal ús un dia obriríem l’aixeta i no en sortiria ni una gota d’aigua, però la Mildred no es recordava del que els pares li havien dit, estava tant contenta de poder fer el que volia que durant una llarga estona va estar esquitxant el mirall, el terra, les parets...s’ho va passar d’allò més bé!

En acabat de fer tant de mullader, de desfer els llits i deixar el sofà mig atrotinat, a la Mildred li va venir gana, i que millor per menjar quan no hi són els pares que tot tipus de galetes, dolços i llaminadures? La Mildred va remenar tots els armaris de la cuina i va buscar pels prestatges del rebost fins que a la fi va trobar tot el que buscava, caramels, galetes de xocolata, xocolata per untar i... cola per beure entre queixalada i queixalada. La Mildred va menjar fins no poder més i en acabat es va estirar al sofà a mirar la televisió fins que els ulls se li van aclucar sols.

A mig matí la Mildred es va despertar  morta de fred, ningú l’havia tapat aquell vespre i la frescor de la nit se li havia calat fins al ossos. La Mildred va notar que alguna cosa no anava gaire bé, la seva panxa semblava que anés  a explotar i només tenia ganes de vomitar, així que com va poder es va aixecar del sofà i se’n va anar cap al lavabo, va obrir la porta i PATAPLOF! Va relliscar amb tota l’aigua que hi havia al terra, entre renecs deia:

- Ningú no ha recollit aquest mullader!!

No va tenir temps a dir res més que un gran volcà li va començar a pujar per la gola i tot d’una va vomitar tant que semblava que ja no li quedes res dins de la panxa. Tot seguit li van venir unes ganes horroroses de seure al vàter, tenia tant mal de panxa que una mica més i es fa caca a sobre les calces, com que la nit abans havia estat menjant tant de dolços, ara tenia diarrea i no es podia aguantar més.

 La Mildred es trobava molt malament i només feia que pensar on estarien els pares, i ara que ja no hi eren i ella podia fer el que li vingués de gust, qui li prepararia unes herbetes ben calentonetes per què se li passes aquell horrorós mal de ventre? I qui l’acotxaria mentre feia repòs al seu llit tot ben fet i amb el llençols ben nets i sense cap arruga? Qui li posaria aquell termòmetre tant fred a sota el braç per comprovar que no tenia ni una dècima de febre? i... qui li eixugaria el seu petit culet després de fer aquelles “cacotes” tant pudents? La Mildred no parava de pensar que la nit abans s’ho havia passat d’allò més bé, però ara que es trobava malalta, els pares no hi eren, i ella era massa petita per saber que fer.

Mentre pensava i pensava li van venir unes ganes enormes de plorar i plorar, i va plorar i plorar tant que els seus plors van travessar totes les portes i finestres de la casa. Tot d’una mentre la Mildred plorava com una desesperada, es va sentir el soroll de la porta del carrer, la Mildred va deixar de plorar i va comença a tenir una mica de por. Qui havia obert la porta de casa seva? Ella es recordava que sovint els pares li deien que no es podia quedar sola a casa i que si per alguna raó s’hi havia de quedar que no podia obrir la porta a ningú. La Mildred va tenir por, molta por.

Algú havia entrat a casa, i ara començava a pujar les escales, graó per graó.

La Mildred, va tancar la porta del lavabo, però algú s’hi acostava... La Mildred ara tenia més por que mai.

El pany de la porta es va començar a obrir a poc a poc. La Mildred es va asseure en un racó del lavabo i es va seure al terra tot fent una gran bola amb el seu petit cos. Les cames li tremolaven i la suor li relliscava pel front.

A la fi la porta es va obrir del tot. La Mildred no gosava mirar qui era, però unes veus li van dir:

-         Reineta nostra! Que fas aquí a terra amb tot aquest mullader! Au, vine que segur que ja tens una mica de febre!

Eren els pares de Mildred , s’havien passat tota la nit darrere de la porta de casa escoltant el que la Mildred feia, com saltava, com menjava, i com mirava la televisió fins a les tantes.

La Mildred es va posar molt contenta en veure els seus pares, i ara semblava que ja no li feia tant de mal la panxa.

El pare de la Mildred, va recollir tota l’aigua que hi havia per terra, va fer de nou els llits i va endreçar el sofà, en acabat va recollir tot el que la Mildred havia desendreçat.

La mare mentrestant va prendre la temperatura a la Mildred, i va preparar-li unes herbetes ben calentones perquè se li passés aquell mal de ventre.

La Mildred havia passat tantes por i es va sentir tant sola que va arribar a la conclusió que fer el que li vingués de gust durant una estona era divertit però estar sola sempre no  li va agradar gens, així que va decidir que a partir d’aquell dia es tornaria una nena més educada i respectuosa amb els altres, per que no volia quedar-se sola.

A partir d’aquell moment la Mildred va fer nous amics, ara tots volien jugar amb ella perquè ara la Mildred ja no empipava als nens i nenes. A l’escola sempre que la mestre demanava voluntaris la Mildred aixecava la mà i és que com que la Mildred havia après a escoltar i a esperar el seu torn de paraula, havia descobert infinitats de coses que es fan a l’escola, i gairebé totes li agradaven.

I  és que no hi ha res com ser educat i respectuós, i...vet aquí una nena mal educada, i vet aquí una nena que aprèn a comportar-se bé, que aquest conte et posarà content.

 Autora: Cristina Piñol

http://elscontesdelapinyol.blogspot.com/

La meva tercera experiència

Us he explicat alguna vegada, que tal dia com avui fa dos anys era dilluns, i que jo lluint una enorme panxa, plena de líquid amniotic, i un fill barralant-se amb els meus òrgans interns per veure qui tenia més lloc a dins meu, us he dit que aquell dilluns grisos jo no estava gaire fina, i que cada deu minuts notava quelcom molest però no dolorós que em feia para en sec i respirar. Us he comentat en algun moment que aquell dia tenia hora amb la meva llevadora, l’Eulàlia, i em va dir que encara estava “verda”, “ fas feina, però encara estàs verda” em deia. Us he narrat en alguna ocasió, com si d’un conte es tractes, que aquell dia 12 d’abril, en Carlos va propasar que la nostra amiga Maria Cruz vingués a dormir a casa ,” per si les mosques”. Potser sí! Gairebé segur que sí, o millor encara... clar que sí! I és que no hi ha res millor després de passar un embaràs i un part, que poder-ho explicar, encara que el que escolta no li interessi, i el millor exemple en sóc jo. Tinc tres fills, per tant tres gestacions diferents i tres parts diferents, tinc corda per estona, hores i dies, i és que tres embarassos i tres parts donen molt de si, tan se val si et conec o no, reviure aquestes tres aventures és sovint el que em fa sentir una heroïna, però no només a mi, a totes, perquè per a cadascuna, el seu part ha estat o bé el millor o bé el pitjor, i el seu embaràs, ha estat ple d’alts i baixos i de moments crítics. I és que això no te edad, la meva avia amb noranta anys era capaç de descriure’t els seus quatre parts amb tota mena de detalls, qui hi havia, l’hora que era, el que li van fer pendre… i és que una experiència com aquesta mereix tota l’atenció del món, perquè encara que ells no s’embarassin i no pareixin també els agrada explicar les seves “aventures” respecte aquest tema, i a més a més, a qui no li agrada escoltar de la veu de sa mare com aquell dia per fi et van poder mirar als ulls i dir-te t’estimo, Per als meus fills és la millor història que els puc explicar, i penseu que en tinc moltes d’històries per explicar.

Doncs bé per si de cas (cosa poc problable), no us ho he explicat, aquí teneiu el que:

Aquell dia em vaig llevar no gaire fina, però tampoc estava pas malament, al mig matí tenia hora amb la llevadora i quan em va veure em va dir que encara no era el moment però que no passava res perquè aquestes coses poden cambiar en moments, vaig recollir als meus fills de l’escola i de la llar d’infants, i va anar a dinar i en acabat una altra vegada a l’escola. Les mares, pares, i les mestres em preguntaven que tal em trobava i jo com sempre els responia, “bé vaig tirant”.

En Carlos, el meu príncep blau fosc amb un polsim de purpurina (m’encanta la purpurina, és tant xic), va demanar-me que truques a la Maria Cruz, una amiga de casa, que sovint ens ajuda, i ella per descomptat va acceptar, ella és pensa que jo no ho sé, però li encanta quedar-se a dormir a casa, penseu que li apago el llum i fins i tot li faig un petó abans de marxar al meu llit.

Doncs bé, la nit va anar passant normal, tant normal que quan van arribar les dotze de la nit el  12 d’abril va deixar passar al 13 d’abril, com  fa any rere any, i el dilluns va convidar al dimarts a compartir el dia amb el 13, ja vejeu, el més normal de tot. Jo mentres tant només feia que donar voltes al llit, penseu que per a una embarasada que li tocar parir el proper 26 d’abril, és tota una proesa poder voltar al llit.

Tot d’una va arribar la una de la matinada, i després les dues, i amb les dues, va venir-me un enorme mal de panxa, tant gran que no vaig poder fer com si no el notes, perquè el mal em deia a crits “No disimulis que sóc aquí!!!” i sense trobar ni remei i posició correcta al llit, vaig haver de fer un esforç i alçar-me. Vaig anar a la cuina, que per cert és un lloc meravellós quan no pots dormir, allà hi són tots els remeis de món, un got de llet calent, xocolata, unes herbetes amb mel, les reste del sopar... i allà vaig afer-me une herbetes que m’havia recomanat en Rubén un homeopata del poble, em vaig pendre les meves herbes i vaig seguir el ritual dels altres dos embarssos, omplir-me la banyera d’aigua molt calenta per tal de poder dilatar amb el mínin dolor possible, i com que amb els altres dos embarassos vaig gaudir d’uns parts tants llargs, vaig pensar que ja podia començar a calçar-me de paciència, i que el millor era fer-ho a la banyera amb aigua calenteta, al cap i a la fi mai em banyo, vull dir que sempre em dutxo i... la millor ocasió per banyar-me era abans d’anar a parir, penseu que per a una embarassada dutxar-se i aconseguir arribar a tots els racons del nostre cos, és gairebé impossible, normalment sempre hem de menester l’ajut d’alguna ànima caritativa, que tot i que estiguem grosses, deformades, malhumorades, maniàtiques... ens ajuda sense protestar, i a més, mentre ens regala un somriure, hi afegeix ...“ Que guapa que estas!”. Per d’amor de Deú!!! Que tenim ulls a la cara i miralls a casa!, i el que és , és , i el que no és, no cal fer-ho ser!! Però igualment gràcies futurs pares, per enganyar-nos, de tant en tant s’agraeix.

Doncs com us deia, que millor que banyar-me, així a part de dilatar, m’asseguro d’anar neta al partori.

Doncs bé no feia ni dos minuts que estava escarxodafa a la banyera (em va costar un infern poder estirar-me) quan em van tornar a venir aquells maleïts dolors, per a qui encara no els conegui, és diuen contraccións. Un dolor, dos dolors i al tercer... xoff, vaig trencar aigües, i sabeu que és el primer que em va passar pel cap? “Santa Maria de Palautordera! Quanta aigua malgastada!!!  I és que jo sóc de la terra, i això és nota.

Vaig avisar a en Carlos, i vaig despertar a la Maria Cruz.

En Carlos, acostumat a la meva lentitud paritoria, va preguntar-me si volia un cafetó, i evidentment la meva resposta va ser positiva, però en el moment de obrir la nevera, vaig notar com tenia unes ganes boges d’apretar, i en canvi no em venia de gust anar de ventre, però sense poder evitar-ho feia força, quan li ho vaig a en Carlos, va sortir correns a buscar el cotxe. La Maria Cruz, se’n feia creus, només feia que preguntar-me si tot allò era broma. Broma? Imagineu-vos a una dona 3D, amb el cul enlaire, i que només sap dir: Aiiii!! Que em moro!!! Broma!!! Sort en va tenir que la força se m’escapava per la figa, broma! Un bon clatallot li hauria fotut!!.

En carlos em va ajudar a pujar al cotxe, i en acabat vam sortir correns cap a Vic, quan em venia una contracció no calia que l’avises, els meus renecs deixaven entreveure que el meu estat era un xic crític, vaja no era especialment dolça, i el meu to de veu no era gaire sociable, i el volum de les meves paraules lletges era més aviat alt, sort que en Carlos és un home pacient, o potser és que estava més acollonit que jo, de mala lluna. Recordo que ja estaven a la entrada del parquin del hospital, que li vaig dir: “ Para que ja és aquí!” Sabeu que va fer?, dir-me. “ Si home!” i entrar al parquing “Cagant llet” . Van arribar a la porta d’urgències i el noi que ens va atendre no tenia pas pressa, de ben segur segur que pensava “ Una altra que exagerada, són totes iguals” però jo ja notava el cap del meu fill entre les meves mans, en Carlos amb un to d’aquells que volen dir “ No em toquis el que no sona” li va dir al noi mentre jo seia a la cadira de rodes “És el tercer fill” i com per art de màgia, el jove és va tornar lleuguer i àgil, va apressar a corre tant que jo patia de no caure a terra.

Vam arribar a la “sala de les corretges” hi havia una noia del poble fent-se la prova de les corretges, perquè tenia contraccions, com que el paritori estava ocupat no sabien que fer amb mi, sort en vaig tenir d’una llevadora molt arriada que em va fer seure a una de les lliteres de fer les proves, tot ajudant-me atreure’m els pantalons, em va dir: “Ja està aqui, empeny!” però no podia fer-ho en Carlos no hi era, estava aparcant el cotxe, i jo no podia pendre-li el record de veure néixer al seu fill, no deprés dels parts tant llarg i dolorosos que jo havia patit i que ell havia sofert, ell havia de veure néixer al nostre fill, al cap i a la fi ja no en tindríem més. Aquells segons va ser eterns, no van arribar a ser gaire minuts, però se’m va fer molt llarg, de sopte, ell va aparèixer, i tot apropant-se i donant-me la mà em va dir “¡Ja está un empujón y ya está” me’l vaig mirar i li vaig dir “T’estimo”. Vaig empenyer amb totes les meves forçes, el cos m’ho demanava, i no vaig deixar d’esforçar-me fins que la veu de la llevadora em va dir que parés.

El nostre fills va arribar al món,

Me’l van posar al damunt i sense cap llàgrima relliscant per les nostres galtes, el vam petonejar i li van donar la benvinguda a casa, era igual que els altres dos, els mateixos ulls, el mateix nas, igual de dolç, era meravellós.

En Carlos, tant atent com sempre em va dir “ ¡Estás Radiante!”. Encara ara de vegades me’l miro i se’m posa la pell de gallina quan recordo aquell moment. Quantes persones voldrien sentir quelcom tan bonic en un moment con aquest, en el que desconeguts t’han vist parir, en el que tant et fa si estas despentinada, grossa, mullada...

Allà al nostre voltant hi estava gairebé tot l’equip mèdic, van portar la bàscula, i allà mateix al nostre costat van fer-li totes le proves al nounat. En acabat hi havia un problema, totes les sales de dilatació estaven ocupades, així que la llevadora que ens va atendre amb tanta rapidesa ( sort en vam tenir d’ella) va dir: “ Porteu-la a la sala de la banyera, que s’ho mereix”, la “ Sala de la banyera” és on s’assisteixen els parts a l’aigua, és una sala molt amplia, on procuren que puguis, si així ho desitjes, gaudir d’un part idílic. Allà, vam passar una llarga estona, jo estirada a la meva llitera i en Carlos al llit, allà tots dos revivint el moment icomentant la jugada, encara no ens ho creiem.

Jo evidenment, el primer que vaig demanar va ser menjar, al primer part no me’n van donar perquè vaig acabar oberta per la panxa amb un bisturi, amb el segon part no me’n van donar perquè duia anetesia, per fi! Ara si que me’n donarien!! Doncs no! És van oblidar de mi! Si, si! jo acabada de parir donant el pit a un nadó tant afamat com sa mare i sense menjar. On ses vist!! Sort que en Carlos em va portar un entrapà de formatge abans de marxa a casa per portar els nens a l’escola i sobretot per comprovar que l’estat de xoc de la Maria Cruz havia passat. Quan va marxar de casa, la van deixar una mica...al·lucinada!

A partir d’aquell moment, la casa va estar completa, ja no hi faltava ningú, tenim al rei, la Reina, El gran príncep, la Pricesa, i el petit príncep.

Per molts anys Xabat! T'estimen

Deixar petjada al món

Sovint sento comentaris com: ”Tens tant bon rotllo!”, “Quina energia!”, “Noia no pares!”, “Se t’acut cada idea tant guai!”… i tot seguit: “Com t’ho fas?”, “Quan dorms?”, “Quin és el secret?… I la resposta és molt sencilla: jo vaig a dormir a quarts de pixa, acabo baldada, i menjo de tot i en quantitat, i és que jo ja sé que no sóc com tothom, vull dir que no sóc gaire normal, però a mida que em faig gran crec que cada vegada més, sóc com m’agradaria ser.

De petita obsevaba als adults i m’imagiava de gran, ben vestida, elegant, una persona responsable, seria, amb una vida admirable, tan amirable com les que jo admirava. D’adolescent envejaba a les persones de la meva edad que  amb les hormones de festa major, tenien un comportament gairebé d’adult, que mai feien res fora de lloc, que mai deien una paraula en desordre, que mai es tacaven, ni s’embrutaven que havien oblidat per complert la seva infantesa, que ja no jugaven amb els clics, o que per descomtat ja no miraven els dibuixos a la televisió, ells només miraven programes de col·loquis i documentals d’historia (cosa que actualment m’encanta) i llegien el diari, a poder ser més d’un, mentre és prenien el café amb llet. Jo encanvi feia passatemps i encara ara prenc llet amb cacau.

Ara que ja sóc el que diuen «adulta », observo a les altres famílies,, hi han algunes realment “admirables”, amb uns fills “meravellosos” tot ho fan perfecte, els fills i filles es “comporten” la mar de bé, tant el pares com els fills van impecables, mai discuteixen, no criden, són una familia emocionalment estable, aparentment, perquè els fills si que fan coses, el que passa és que sempre coincideix que els pares estant mirant cap a l’altre costat, mai criden, però quan ningú els veu les mans van que volen, no s’embreuten, ara això si, saben fer trencaclosques fins i tot amb els ulls clucs, i és que els tencaclosques no embruten, i que consti que a casa també en fem,  i tot s’ha de dir que de vegades els fem entre algun crit... un parell de renecs... mig disgust i infinitats de felicitacions cada vegada que un dels de casa troba una peça correcta.

I és que ara quan em trobo una d’aquelles persones que admirava amb deliri quan només era una nena, em fan un xic de pena, els seus fills són iguals, serios, estirats, monòtons…, quan els veig junts, me n’adono que entre ells hi ha una fredor plena de respecte, però fredor al cap i la fi, entre pares i fills hi ha una distància infinita, hi ha un camp màgnetic que els repeléix, que no els acosta, potser és per què no van disfrutar un de l’altre quan tocava, potser és per què realment les abraçades i carones, els petons i les magarrufes que no van existir ha deixat un nus entre els lligant afectius i de confianza, potser  és per què tot això també s’ha de cuidar i mimar, m’atreveixo a dir que fins i tot s’ha de guanyar, com sou amb els que alimentem, vestim i eduquem als nostres fills.

 Quan em retrobo amb aquells amics i amigues que lleguien el diari tot fent el cafetó, i compartim una estona, una xerradeta, experiencias… ens adonem que han perdut la adolescència, és cert que han gaudit d’altres experièncias, però no en el moment que tocava.

I és que en aquesta vida un hi ve de pas, això he sentit dir, el que és cert és que no ens hi quedarem. Hi ha gent que ha vingut al món per triunfar, altres fer innovar, uns per descubrir, uns hi són per poder admirar-los, si bé no us puc enganyar, jo de joveneta somniava en deixar petjada al món, però per fer-ho no necessito que tothom em conegui, no cal sortir a les enciclopedias, no cal que tothom em vegi a la televisió, tot això requereix allò del que jo no em vull desprendre: de la llibertat, del meu mal geni, d’enfadar-ne quan així ho sento, de riure fins plorar quan quelcom em fa gràcia, de caminar pel carrer tot cantant a crits amb els meus fills, de inventar-nos jocs estúpids que ens fan riure, compartir, recordar el moment. He deciditdeit deixar petjada, però vull fer-ho per aquells que realment ho necesiten, per als que un somriure els fa més feliç que un vestit del Corte Ingles, per aquells que no escatimen quan vas a casa seva i que en canvi t’obren la porta del seu món de bat a bat.

He decidit que en momens de crisis econòmica que sense adonar-nos ens arrosega les emocions i ens deixa buit el rebost de l’esperança, en aquests dies que els polítics ens pinten el cel de gris, jo faré el que està al meu abast, agafar un pinzell i pintar, pintar de colors les parets, cantar, inventar i ensenyar les cançons més divertides i alegres que mai hagueu escoltat, agrair, sobretot agrair a aquells que en els meus moment baixos, sense adonar-se’n m’han alegrat el dia, a tu Africa per què m’encanta veure que t’agrada, això vol dir que llegeixes els meus escrits, vol dir que hi ets allà i aquí, a tu Sònia per recordar-te dels meus fills, per pensar en mi un dia sense coneixem, per la Pilar que sense saber encara el motiu de la meva negativa em continua convidant a participar, a na Lourdes per què sense ella saber-ho el seu somriure em va alegrar més d’un dia, a na Janet per ensenyar-me a veure la vida de cap per vall, a tu Maria Cruz per socorre sempre al meu crit d’auxili sense cap demanar  res a canvi, qualsevol dia, moment i hora, per estimar sense condició i fer de casa teva, casa nostra, a tu Jordi per socorrem el dia que la meva nena va caure de cap, a tu Cristina per escoltar-me, per tenir paciència amb els meus fills i fer-te estimar, per ser com ets i no voler canviar, a tu Marta per seure al meu costat quan jo encara era un perill públic davant del volant, a tu Ester per ensenyar-me que tot i que som el dia i la nit tenim més en comú del que mai hauria imaginat, a tu Mònica per alegrar-te quan ens veiem, i com no, a tu Carlos per tot, fins i tot per renyar-me quan cal,  a vosaltres tres que sempre em dieu que canto molt bé i que faig uns dibuixos molt bonics, quan fins i tot jo se que no és veritat.

De ben segur m’oblido de moltes persones que al llarg de meva vida m’han regalat moments, lliçons i somriures, a tots ells també mil gràcies.

I és que sovint ens oblidem d’agrair, però mai de fer retrets, mai de fer mala cara ni de dir el que no ens agrada, és per això que crec que em de fer el que és just: dir-ho tot. Hem de fer una reflexió, una tria de quin camí volem seguir, el de aparentar i fer sempre el que estar políticament correcte o el de fer el que el cor i el seny en digui, sempre clar amb respecte. Nosaltres hem decidit que els nostres fills  gaudeixin dels moments, valorin les emocions, no tinguin vergonya de dir t’estimo, que demà quan nosaltres ja no hi siguem, recordin com reiem, com ens enfadaven, les nostres manies, com escalfavem la llet, el gust dels nostres pans de pessic, de l’olor de la nostra roba… això voldrà dir que no només compartiem casa, voldrà dir que havien conviscut junts, i això voldrà dir que haurem deixat petjada al món.

Dia Mundial de l'Aigua

L’home d’aigua

Autor: Ivo Rosati

Il·lustrador: Gabriel Pacheco

Editorial: Kalandraka / Hipòtesi

Una bonica història d’un home fet d’aigua de qui tothom té por. Unes il·lustracions precioses acompanyades d’un text molt entenedor i dolç.

Ideal per introduir jocs o activitats i per descobrir com fer un bon ús de l’aigua i algun experiment...

Activitats, jocs o dinàmiques.

Hi ha un senyor japonès, Maseru Emoto, que ha fet diversos experiments amb l’aigua, aquests senyor  ha dit que les paraules, sons i fins i tot sentiments que van dirigits a un volum d’aigua concret influeixen sobre la aparença estètica dels cristalls de gel.

A wikipedia hem, trobat: El punto esencial de las teorías del Sr. Emoto consiste en que "El pensamiento humano, las palabras, la música, las etiquetas en los envases, influyen sobre el agua y ésta cambia a mejor absolutamente. Si el agua lo hace, nosotros que somos 70-80% agua deberíamos comportarnos igual. Debería Vd. aplicar mi teoría a su vida para mejorarla". I més endavant… Concretamente, según Emoto, dos envases de cristal iguales, conteniendo arroz o agua de una misma procedencia, a los que se le escriban la palabra "paz","gracias" o "guerra","idiota" en su exterior se comportarán al cabo de un tiempo de manera distinta. Cambiarán por ello. En el agua los cristales de hielo obtenidos del bote "bien tratado" serán bellos y los cristales del bote "mal tratado" serán feos. Si es arroz, el bote de arroz "mal tratado" degenerará (se pudrirá o perderá sabor o ennegrecerá, ...) y el otro no lo hará.

Partint d’aquesta base, podem fer un experiment a casa:

Agafem dos pots de vidre, de melmelada, llegums…

Hi posem mig pot d’arròs bullit i afegim aigua, a poder ser d’ampolla
A un pot hi dibuixem una cara alegre, i a l’altre pot una cara trista.

Col·loquem els pots a un lloc on els hi toqui la mateixa quantitat de llum, escalfor, claror….

A  partir  d’ara, cada vegada que ens enfadem per qualsevol motiu, o amb qualsevol persona, si estem tristos i ensopits,  descarregarem la nostra ràbia i la nostra “enfadamenta” al damunt de pot de la cara trista, si cal, li cridarem, però això sí, no ens podem enfadar ni desfogar amb cap membre de la família.

Al contrari si estem contens i plens de joia, ho celebrarem amb el pot de la cara alegre, si cal li farem petons. ( aquí també podem celebrar-ho amb els membres de la família)
Desprès d’una setmana observarem els dos pots,  demostrarem que amb alegria, amor i paraules boniques tots estem millor.

Amb els més petits de casa podem agafar una ampolla d’aigua de plàstic petita, hi posem purpurina de colors, estrelletes d’aquelles que a les nenes les tornen boooges… desprès hi afegim aigua, pensem a deixar uns dos dits perquè l’aigua pugui pujar i baixar. Tanquem l’ampolla i la precintem amb cinta de precinte, cinta americana o quelcom similar, i ja esta! tenim una ampolla per girar i regirar que brillarà i serà la mar de bonica.

Veure aigua és molt important per al nostre organisme, i sovint els nostes fills no veuen tota l’aigua que caldria. Us proposo unes dinàmiques per aconseguir que ho facin.

Agafem gots de colors, d’aquells de plàstic dur, cada un de nosaltres triem un color.

Agafem gomes d’aquestes de formes, que entre els nens i nenes esta de moda, i cada un de nosaltres triem un models de gomes, per exemple, la meva filla vol les gomes que tenen forma de la “Dora exploradora”, i el meu fill del “Spiderman”, el petit de “Cars”, el pare d’animals i jo d’objectes.

Posem les gomes enfilades al got. Podem començar el tres primers dies posant el mínim, 4 gomes.

Cada vegada que bevem un got sencer d’aigua, ens podem posar una goma al canell.

Quan acabem el dia fem recompte de les gomes que portem tots al canell i per arrodonir podem emplenar una graella amb el punts aconseguits.

A mida que passin els dies podem afegir una goma o dues fins que arribem a 8 gomes al dia, és a dir 2litres d’aigua.

Jo no sóc gaire partidària dels premis, però si de que cada acte te la seva conseqüència, i penso que qui faci l’esforç de seguir les normes del joc i fa l’intent per arribar a l’objectiu ha de ser reconegut i recompensat, és per això que us proposo també unes idees, són les que fem servir a casa i funciona:

Qui tingui més punts pot triar entre:

Triar la peli que veurem dissabte a la tarda ( a casa, o al cinema)

Portar un amic o amiga a casa el proper Divendres (a jugar)

Decidir unes postres especials o diferents per menjar el diumenge

Convidar a un amiga a dinar a casa

Triar que farem la família el dissabte a la tarda ( excursió, jocs...)

És important que siguin activitats per gaudir en família o bé amics, més que no pas jugar a l’ordinador sol, ni jocs tipus consoles... és una manera de fer pinya a casa i aprofitar que els fills creixen ràpid i així després no haurem de dir: “ ha passat tant ràpid que no he pogut gaudir dels meus fills” ja m’enteneu!

Espero que us agradin, aviat més.

Llibres per llegir amb els vostres fills i filles.

Qualsevol moment és bo per dedicar-te a mirar un conte amb el o els teus fills, i qualsevol excusa és bona per seleccionar una quants llibres. Sovint fer una tria de contes, ja sigui per agafar-los de préstec a la biblioteca, o bé per comprar-ne’n algun, costa! I costa per què al mercat hi ha tants llibres i contes bonics que gairebé ès impossible triarne’n un sense que el cor et faci punxadetes per haver de deixar els altre allà al prestatge o al taulell. Jo us entenc, sento aquesta sensació de voler llegir tots el contes que hi ha al món, i de vegades crec que fins i tot pateixo per por de descuidar-me’n algun. Recordeu-me que demani hora al metge, això meu no deu ser sa.

Bé, com ja sabeu el dia 19 de Març és el dia de Sant Josep, i també, i no menys important!! El dia dels Pares, sobretot d’aquells que si fan de pare!!.

M’agradaria que em permetéssiu recomanar uns contes o llibres infantils, però no per a què els vostres fills se seguin al sofà o a terra a mirar-los tot sols, no ara plà!, us els recomano amb la promesa de que us els mirareu amb ells i que a més a més hi jugareu.

Aquí va el primer:

P DE PAPÁ.

Autora: Isabel Martins

Il·lustrador: Bernardo Carvalho

Editorial:  Kalandraka

Col·lecció: Libros para soñar

Idioma: Castellà

Diuen que a partir de 3 anys, però com ja sabeu, els llibres no tenen edat, i si li sabeu treure profit, fins i tot els més petits i els més grans en gaudiran.( Al meu petit que encara no té els 2 anys li encanta)

P de Papá., és un conte molt emotiu, mostra el vincle afectiu entre el pare i l’infant, la complicitat de tots dos il·lustrada amb imatges grans, dibuixos plans en forma de silueta. Un llibre que pot donar molt de joc  abans, durant i després de la lectura. L’infant sentirà com les seves vivències i sentiments queden reflectits en el conte.

JOCS, ACTIVITATS I DINÀMIQUES.

Abans de començar a llegir.

Podem prendre’ns mides i veure quina és la diferencia entre el pare i l’infant, l’alçada, l’amplada, els caps, els peus... i un cop ens adonem de les nostres diferencies, hem de treure-li profit, com que el pare és més alt pot fer d’arbre i l’infant l’esquirol i jugar a pujar a dalt de l’arbre, com que l’infant és més xic el podem fer servir de talla gespa i s’ha posar a fer  “el carretó”. Amb l’excusa del joc podem animar als nostre fill/a a mirar un llibre on el pare és una mica de tot.

Mentres mirem el conte.

Un cop llegit el conte (jo sempre recomano que la primera lectura és faci sense interrupcions, tot i que s’ha de fer de manera lenta i amb temps per que l’infant observi les il·lustracions) el tornem a explicar però aquest vegada pot ser l’infant el que anomeni els adjectius del pare, per exemple: cada pagina comença amb “ Papá .... abrigo, papá... motor papá...” Doncs nosaltres només diem “Papá” i l’infant tot veien les il·lustracions ha de dir de que feia el pare, i si no ho recorda ( segons l’edat del nen/a) podem fer un so, un gest... per tal de donar una pista.

Després del llegir/mirar el conte.

Podem buscar més adjectius, o fins i tot inventar-vos el conte de “ F de Fill” i podeu buscar fotografies vostres per fer-les servir de il·lustarció del conte.

UN PAPA A MIDA!

Autor: Davide Calí

Il·lustradora:  Anna Laura Cantone

Editorial: Baula

Idioma: Català

Una divertida història d’una nena amb una súper mare que busquen un súper papa amb les mateixes característiques que la súper mama.

El conte ens deixa entendre que tot i que ningú és potser com voldríem que fos, en realitat l’acabem valorant pel que és, tot un súper papa!

Les il·lustracions són divertidíssimes, alegres i molt expressives. M’encanten!

ACTIVITATS, JOCS, DINÀMIQUES...

Podeu agafar una cartolina o un paper de craff i fer com un mural o collage on hi podeu penjar, enganxar, dibuixar... les coses que us agrada fer o tot allò que teniu habilitat o destresa a fer, cada un ha de dir les habilitats o gustos dels altres membres de la família , d’aquesta manera cada membre s’adonarà de com  la resta el veu o el valora.

Podeu preparar el joc-taller, amb fulletons de propaganda, revistes velles, colors, retoladors, barra de pega, fotografies...

Penseu que pot ser molt divertit, en acabat sempre el podeu emmarcar i se be segur que hi trobareu un lloc especial a la vostra llar.

També podeu intentar fer un dibuix de un dels membres de casa, el podeu triar amb el típic sistema de paperets amb el nom, cadascun agafa un paper i dibuixa a la persona que li ha tocat, això si, l’ha de dibuixar  sense posar-hi el cap, en acabat quan tots hagin fet el dibuix de la persona que els ha tocat, els ensenyarem a la resta de la família i entre tots hem d’endevinar qui es qui. Per acabar o bé podem dibuixar el cap nosaltres mateixos, o podem fer que cadascun es dibuixi els seu cap, o que els dibuixi un altre, també hi podem afegir el una fotografia de carnet.

Ës sorprenen com ens veuen de macos els nostres fills, i con es senten orgullosos quan s’adonen que nosaltres els veiem com a prínceps i princeses.

LA LLUNA D’EN JOAN

Autora i Il·lustradora:  Carme solé

Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat

Col·lecció : Mars

Idioma: Català

Una Història preciosa, d’una pare i un fill. Un pare pescador que un dia perd a la mar la seva salut, el seu fill, en Joan anirà a buscar-la amb l’ajut de la lluna.

Un emotiu conte on és el fill el que té cura del pare, perquè els fills també ajuden als pares.

Aquest conté és ja un clàssic, una història escrita amb el cor i ambientada a la illa de Menorca. Unes il·lustracions molt boniques, que posen, sense necessitat de llegir el conte, la pell de gallina, realment un dels meus contes preferits.

També hi és el conte en Cd: La Lluna d’en Joan. Amb altres contes narrats, per  bonics veus conegudes, com en Gerard Quintana, Pep Guardiola, Monti, Carme Contreras, Carme Conesa, entre d’altres. Val la pena!.

 ACTIVITATS , JOCS DINÀMIQUES

És un conte ideal per fer “Contes de Sensacions” una barreja de contes, massatges, sensacions… ideal per a totes les edats i una perfecta eina per unir vincles afectius i emocionals entre pares i fills. Si voleu saber com, només m’ho heu de dir o consultar: http://elscontesdelapinyol.blogspot.com/

Desitjo que us agradi i que aprofiteu les meves bones intencions,
Cristina Piñol