La meva tercera experiència

Us he explicat alguna vegada, que tal dia com avui fa dos anys era dilluns, i que jo lluint una enorme panxa, plena de líquid amniotic, i un fill barralant-se amb els meus òrgans interns per veure qui tenia més lloc a dins meu, us he dit que aquell dilluns grisos jo no estava gaire fina, i que cada deu minuts notava quelcom molest però no dolorós que em feia para en sec i respirar. Us he comentat en algun moment que aquell dia tenia hora amb la meva llevadora, l’Eulàlia, i em va dir que encara estava “verda”, “ fas feina, però encara estàs verda” em deia. Us he narrat en alguna ocasió, com si d’un conte es tractes, que aquell dia 12 d’abril, en Carlos va propasar que la nostra amiga Maria Cruz vingués a dormir a casa ,” per si les mosques”. Potser sí! Gairebé segur que sí, o millor encara... clar que sí! I és que no hi ha res millor després de passar un embaràs i un part, que poder-ho explicar, encara que el que escolta no li interessi, i el millor exemple en sóc jo. Tinc tres fills, per tant tres gestacions diferents i tres parts diferents, tinc corda per estona, hores i dies, i és que tres embarassos i tres parts donen molt de si, tan se val si et conec o no, reviure aquestes tres aventures és sovint el que em fa sentir una heroïna, però no només a mi, a totes, perquè per a cadascuna, el seu part ha estat o bé el millor o bé el pitjor, i el seu embaràs, ha estat ple d’alts i baixos i de moments crítics. I és que això no te edad, la meva avia amb noranta anys era capaç de descriure’t els seus quatre parts amb tota mena de detalls, qui hi havia, l’hora que era, el que li van fer pendre… i és que una experiència com aquesta mereix tota l’atenció del món, perquè encara que ells no s’embarassin i no pareixin també els agrada explicar les seves “aventures” respecte aquest tema, i a més a més, a qui no li agrada escoltar de la veu de sa mare com aquell dia per fi et van poder mirar als ulls i dir-te t’estimo, Per als meus fills és la millor història que els puc explicar, i penseu que en tinc moltes d’històries per explicar.

Doncs bé per si de cas (cosa poc problable), no us ho he explicat, aquí teneiu el que:

Aquell dia em vaig llevar no gaire fina, però tampoc estava pas malament, al mig matí tenia hora amb la llevadora i quan em va veure em va dir que encara no era el moment però que no passava res perquè aquestes coses poden cambiar en moments, vaig recollir als meus fills de l’escola i de la llar d’infants, i va anar a dinar i en acabat una altra vegada a l’escola. Les mares, pares, i les mestres em preguntaven que tal em trobava i jo com sempre els responia, “bé vaig tirant”.

En Carlos, el meu príncep blau fosc amb un polsim de purpurina (m’encanta la purpurina, és tant xic), va demanar-me que truques a la Maria Cruz, una amiga de casa, que sovint ens ajuda, i ella per descomptat va acceptar, ella és pensa que jo no ho sé, però li encanta quedar-se a dormir a casa, penseu que li apago el llum i fins i tot li faig un petó abans de marxar al meu llit.

Doncs bé, la nit va anar passant normal, tant normal que quan van arribar les dotze de la nit el  12 d’abril va deixar passar al 13 d’abril, com  fa any rere any, i el dilluns va convidar al dimarts a compartir el dia amb el 13, ja vejeu, el més normal de tot. Jo mentres tant només feia que donar voltes al llit, penseu que per a una embarasada que li tocar parir el proper 26 d’abril, és tota una proesa poder voltar al llit.

Tot d’una va arribar la una de la matinada, i després les dues, i amb les dues, va venir-me un enorme mal de panxa, tant gran que no vaig poder fer com si no el notes, perquè el mal em deia a crits “No disimulis que sóc aquí!!!” i sense trobar ni remei i posició correcta al llit, vaig haver de fer un esforç i alçar-me. Vaig anar a la cuina, que per cert és un lloc meravellós quan no pots dormir, allà hi són tots els remeis de món, un got de llet calent, xocolata, unes herbetes amb mel, les reste del sopar... i allà vaig afer-me une herbetes que m’havia recomanat en Rubén un homeopata del poble, em vaig pendre les meves herbes i vaig seguir el ritual dels altres dos embarssos, omplir-me la banyera d’aigua molt calenta per tal de poder dilatar amb el mínin dolor possible, i com que amb els altres dos embarassos vaig gaudir d’uns parts tants llargs, vaig pensar que ja podia començar a calçar-me de paciència, i que el millor era fer-ho a la banyera amb aigua calenteta, al cap i a la fi mai em banyo, vull dir que sempre em dutxo i... la millor ocasió per banyar-me era abans d’anar a parir, penseu que per a una embarassada dutxar-se i aconseguir arribar a tots els racons del nostre cos, és gairebé impossible, normalment sempre hem de menester l’ajut d’alguna ànima caritativa, que tot i que estiguem grosses, deformades, malhumorades, maniàtiques... ens ajuda sense protestar, i a més, mentre ens regala un somriure, hi afegeix ...“ Que guapa que estas!”. Per d’amor de Deú!!! Que tenim ulls a la cara i miralls a casa!, i el que és , és , i el que no és, no cal fer-ho ser!! Però igualment gràcies futurs pares, per enganyar-nos, de tant en tant s’agraeix.

Doncs com us deia, que millor que banyar-me, així a part de dilatar, m’asseguro d’anar neta al partori.

Doncs bé no feia ni dos minuts que estava escarxodafa a la banyera (em va costar un infern poder estirar-me) quan em van tornar a venir aquells maleïts dolors, per a qui encara no els conegui, és diuen contraccións. Un dolor, dos dolors i al tercer... xoff, vaig trencar aigües, i sabeu que és el primer que em va passar pel cap? “Santa Maria de Palautordera! Quanta aigua malgastada!!!  I és que jo sóc de la terra, i això és nota.

Vaig avisar a en Carlos, i vaig despertar a la Maria Cruz.

En Carlos, acostumat a la meva lentitud paritoria, va preguntar-me si volia un cafetó, i evidentment la meva resposta va ser positiva, però en el moment de obrir la nevera, vaig notar com tenia unes ganes boges d’apretar, i en canvi no em venia de gust anar de ventre, però sense poder evitar-ho feia força, quan li ho vaig a en Carlos, va sortir correns a buscar el cotxe. La Maria Cruz, se’n feia creus, només feia que preguntar-me si tot allò era broma. Broma? Imagineu-vos a una dona 3D, amb el cul enlaire, i que només sap dir: Aiiii!! Que em moro!!! Broma!!! Sort en va tenir que la força se m’escapava per la figa, broma! Un bon clatallot li hauria fotut!!.

En carlos em va ajudar a pujar al cotxe, i en acabat vam sortir correns cap a Vic, quan em venia una contracció no calia que l’avises, els meus renecs deixaven entreveure que el meu estat era un xic crític, vaja no era especialment dolça, i el meu to de veu no era gaire sociable, i el volum de les meves paraules lletges era més aviat alt, sort que en Carlos és un home pacient, o potser és que estava més acollonit que jo, de mala lluna. Recordo que ja estaven a la entrada del parquin del hospital, que li vaig dir: “ Para que ja és aquí!” Sabeu que va fer?, dir-me. “ Si home!” i entrar al parquing “Cagant llet” . Van arribar a la porta d’urgències i el noi que ens va atendre no tenia pas pressa, de ben segur segur que pensava “ Una altra que exagerada, són totes iguals” però jo ja notava el cap del meu fill entre les meves mans, en Carlos amb un to d’aquells que volen dir “ No em toquis el que no sona” li va dir al noi mentre jo seia a la cadira de rodes “És el tercer fill” i com per art de màgia, el jove és va tornar lleuguer i àgil, va apressar a corre tant que jo patia de no caure a terra.

Vam arribar a la “sala de les corretges” hi havia una noia del poble fent-se la prova de les corretges, perquè tenia contraccions, com que el paritori estava ocupat no sabien que fer amb mi, sort en vaig tenir d’una llevadora molt arriada que em va fer seure a una de les lliteres de fer les proves, tot ajudant-me atreure’m els pantalons, em va dir: “Ja està aqui, empeny!” però no podia fer-ho en Carlos no hi era, estava aparcant el cotxe, i jo no podia pendre-li el record de veure néixer al seu fill, no deprés dels parts tant llarg i dolorosos que jo havia patit i que ell havia sofert, ell havia de veure néixer al nostre fill, al cap i a la fi ja no en tindríem més. Aquells segons va ser eterns, no van arribar a ser gaire minuts, però se’m va fer molt llarg, de sopte, ell va aparèixer, i tot apropant-se i donant-me la mà em va dir “¡Ja está un empujón y ya está” me’l vaig mirar i li vaig dir “T’estimo”. Vaig empenyer amb totes les meves forçes, el cos m’ho demanava, i no vaig deixar d’esforçar-me fins que la veu de la llevadora em va dir que parés.

El nostre fills va arribar al món,

Me’l van posar al damunt i sense cap llàgrima relliscant per les nostres galtes, el vam petonejar i li van donar la benvinguda a casa, era igual que els altres dos, els mateixos ulls, el mateix nas, igual de dolç, era meravellós.

En Carlos, tant atent com sempre em va dir “ ¡Estás Radiante!”. Encara ara de vegades me’l miro i se’m posa la pell de gallina quan recordo aquell moment. Quantes persones voldrien sentir quelcom tan bonic en un moment con aquest, en el que desconeguts t’han vist parir, en el que tant et fa si estas despentinada, grossa, mullada...

Allà al nostre voltant hi estava gairebé tot l’equip mèdic, van portar la bàscula, i allà mateix al nostre costat van fer-li totes le proves al nounat. En acabat hi havia un problema, totes les sales de dilatació estaven ocupades, així que la llevadora que ens va atendre amb tanta rapidesa ( sort en vam tenir d’ella) va dir: “ Porteu-la a la sala de la banyera, que s’ho mereix”, la “ Sala de la banyera” és on s’assisteixen els parts a l’aigua, és una sala molt amplia, on procuren que puguis, si així ho desitjes, gaudir d’un part idílic. Allà, vam passar una llarga estona, jo estirada a la meva llitera i en Carlos al llit, allà tots dos revivint el moment icomentant la jugada, encara no ens ho creiem.

Jo evidenment, el primer que vaig demanar va ser menjar, al primer part no me’n van donar perquè vaig acabar oberta per la panxa amb un bisturi, amb el segon part no me’n van donar perquè duia anetesia, per fi! Ara si que me’n donarien!! Doncs no! És van oblidar de mi! Si, si! jo acabada de parir donant el pit a un nadó tant afamat com sa mare i sense menjar. On ses vist!! Sort que en Carlos em va portar un entrapà de formatge abans de marxa a casa per portar els nens a l’escola i sobretot per comprovar que l’estat de xoc de la Maria Cruz havia passat. Quan va marxar de casa, la van deixar una mica...al·lucinada!

A partir d’aquell moment, la casa va estar completa, ja no hi faltava ningú, tenim al rei, la Reina, El gran príncep, la Pricesa, i el petit príncep.

Per molts anys Xabat! T'estimen