La Mildred

Vet aquí una vegada… una nena que es deia Mildred. La Mildred vivia amb els seus pares en una petita casa , els pares de la Mildred se l’estimaven molt, però hi havia un gran problema: La Mildred era una nena desendreçada, no respectava  res ni ningú, ni les joguines, ni els mobles de casa i molt menys els llibres, no li agradaven els llibres i no havia volgut aprendre a llegir tot i que ja tenia set anys.

La Mildred tot els dia parlava  a crits i contestava als pares i sovint els feia promeses que després no complia:

-         Pare, mare us prometo que em portaré bé.

-          Podeu confiar amb mi!

Però sempre els enganyava i quan s’enfadava cridava, plorava i es tirava a terra tot fent un gran escàndol.

-         Si no feu els que jo vull, no us estimaré! – deia plena de ràbia, i això d’estima o no estima són paraules molt grosses per dir-les de qualsevol manera.

La Mildred era una nena que no li agradava netejar-se, mai volia banyar-se ni rentar-se la cara ni les dents i els pitjors dels pitjors: No baixava la tapa dels vatèr, no tirava la cadena i no es volia eixugar el cul!!

Els pares es passaven els dia dient-li: - Espera Mildred que t’eixugo “el Culete”

i la Mildred corria per tota la casa amb el cul enlaire!

Una bona tarda els pares de la Midred tips de que la Mildred no col·labores a ser una nena més neta, endreçada i educada van parlar amb ella molt seriosament:

-         Estimada Mildred, això ja ha arribat al seu límit, tu no ets una nena trapella, perquè si fossis trapella fins i tot podria arribar a ser divertit, tu no ets una nena dolenta perquè si no els pares no t’estimarien tant com t’estimen. Tu , Mildred estimada, ets una nena mal educada i gens respectuosa amb ningú, i això és el pitjor, una nena mal educada i poc respectuosa no arribarà mai a tenir amics, i ningú voldrà estar amb tu.

Nosaltres t’estimem molt però com que encara ets prou petita per marxar de casa, hem decidit marxar nosaltres! No podem viure amb aquest desordre, i aquests crits. No ens agrada que ens cridis, ni que siguis tant poc neta!

I Així els pares de la Mildred van recollir les seves coses més imprescindibles i van marxar!

Però... no us penseu que la Mildred va tenir ni una engruna de pena, tot el contrari, estava tant contenta que el primer que va fer va ser anar a saltar al sofà del menjador. Va saltar sense parar fins que van acabar tots els coixins a terra, i els sofà mig desmuntat, no es recordava de les vegades que els pares li havien dit que els sofà no era per saltar, els sofàs serveixen per seure, llegir amb tranquil·litat, mira una bona pel·lícula amb la família…

Quan la Mildred va tenir el sofà ben desmuntat, se’n va anar a les habitacions, i allà també va saltar i saltar a sobre els llits i fins que els va tenir ben desfets i,  en cap moment es va recorda de les vegades que els pares li havien explicat que els llits eren per dormir i que no  havíem de saltar-hi al damunt perquè si no els fèiem malbé.

Desprès la Midred se’n va anar al bany i va obrir totes les aixetes. A la Mildred li agradava molt jugar a fer mullader, tot i que el pares sempre li deien que l’aigua és un bé escàs i que si  en fèiem un mal ús un dia obriríem l’aixeta i no en sortiria ni una gota d’aigua, però la Mildred no es recordava del que els pares li havien dit, estava tant contenta de poder fer el que volia que durant una llarga estona va estar esquitxant el mirall, el terra, les parets...s’ho va passar d’allò més bé!

En acabat de fer tant de mullader, de desfer els llits i deixar el sofà mig atrotinat, a la Mildred li va venir gana, i que millor per menjar quan no hi són els pares que tot tipus de galetes, dolços i llaminadures? La Mildred va remenar tots els armaris de la cuina i va buscar pels prestatges del rebost fins que a la fi va trobar tot el que buscava, caramels, galetes de xocolata, xocolata per untar i... cola per beure entre queixalada i queixalada. La Mildred va menjar fins no poder més i en acabat es va estirar al sofà a mirar la televisió fins que els ulls se li van aclucar sols.

A mig matí la Mildred es va despertar  morta de fred, ningú l’havia tapat aquell vespre i la frescor de la nit se li havia calat fins al ossos. La Mildred va notar que alguna cosa no anava gaire bé, la seva panxa semblava que anés  a explotar i només tenia ganes de vomitar, així que com va poder es va aixecar del sofà i se’n va anar cap al lavabo, va obrir la porta i PATAPLOF! Va relliscar amb tota l’aigua que hi havia al terra, entre renecs deia:

- Ningú no ha recollit aquest mullader!!

No va tenir temps a dir res més que un gran volcà li va començar a pujar per la gola i tot d’una va vomitar tant que semblava que ja no li quedes res dins de la panxa. Tot seguit li van venir unes ganes horroroses de seure al vàter, tenia tant mal de panxa que una mica més i es fa caca a sobre les calces, com que la nit abans havia estat menjant tant de dolços, ara tenia diarrea i no es podia aguantar més.

 La Mildred es trobava molt malament i només feia que pensar on estarien els pares, i ara que ja no hi eren i ella podia fer el que li vingués de gust, qui li prepararia unes herbetes ben calentonetes per què se li passes aquell horrorós mal de ventre? I qui l’acotxaria mentre feia repòs al seu llit tot ben fet i amb el llençols ben nets i sense cap arruga? Qui li posaria aquell termòmetre tant fred a sota el braç per comprovar que no tenia ni una dècima de febre? i... qui li eixugaria el seu petit culet després de fer aquelles “cacotes” tant pudents? La Mildred no parava de pensar que la nit abans s’ho havia passat d’allò més bé, però ara que es trobava malalta, els pares no hi eren, i ella era massa petita per saber que fer.

Mentre pensava i pensava li van venir unes ganes enormes de plorar i plorar, i va plorar i plorar tant que els seus plors van travessar totes les portes i finestres de la casa. Tot d’una mentre la Mildred plorava com una desesperada, es va sentir el soroll de la porta del carrer, la Mildred va deixar de plorar i va comença a tenir una mica de por. Qui havia obert la porta de casa seva? Ella es recordava que sovint els pares li deien que no es podia quedar sola a casa i que si per alguna raó s’hi havia de quedar que no podia obrir la porta a ningú. La Mildred va tenir por, molta por.

Algú havia entrat a casa, i ara començava a pujar les escales, graó per graó.

La Mildred, va tancar la porta del lavabo, però algú s’hi acostava... La Mildred ara tenia més por que mai.

El pany de la porta es va començar a obrir a poc a poc. La Mildred es va asseure en un racó del lavabo i es va seure al terra tot fent una gran bola amb el seu petit cos. Les cames li tremolaven i la suor li relliscava pel front.

A la fi la porta es va obrir del tot. La Mildred no gosava mirar qui era, però unes veus li van dir:

-         Reineta nostra! Que fas aquí a terra amb tot aquest mullader! Au, vine que segur que ja tens una mica de febre!

Eren els pares de Mildred , s’havien passat tota la nit darrere de la porta de casa escoltant el que la Mildred feia, com saltava, com menjava, i com mirava la televisió fins a les tantes.

La Mildred es va posar molt contenta en veure els seus pares, i ara semblava que ja no li feia tant de mal la panxa.

El pare de la Mildred, va recollir tota l’aigua que hi havia per terra, va fer de nou els llits i va endreçar el sofà, en acabat va recollir tot el que la Mildred havia desendreçat.

La mare mentrestant va prendre la temperatura a la Mildred, i va preparar-li unes herbetes ben calentones perquè se li passés aquell mal de ventre.

La Mildred havia passat tantes por i es va sentir tant sola que va arribar a la conclusió que fer el que li vingués de gust durant una estona era divertit però estar sola sempre no  li va agradar gens, així que va decidir que a partir d’aquell dia es tornaria una nena més educada i respectuosa amb els altres, per que no volia quedar-se sola.

A partir d’aquell moment la Mildred va fer nous amics, ara tots volien jugar amb ella perquè ara la Mildred ja no empipava als nens i nenes. A l’escola sempre que la mestre demanava voluntaris la Mildred aixecava la mà i és que com que la Mildred havia après a escoltar i a esperar el seu torn de paraula, havia descobert infinitats de coses que es fan a l’escola, i gairebé totes li agradaven.

I  és que no hi ha res com ser educat i respectuós, i...vet aquí una nena mal educada, i vet aquí una nena que aprèn a comportar-se bé, que aquest conte et posarà content.

 Autora: Cristina Piñol

http://elscontesdelapinyol.blogspot.com/

La meva tercera experiència

Us he explicat alguna vegada, que tal dia com avui fa dos anys era dilluns, i que jo lluint una enorme panxa, plena de líquid amniotic, i un fill barralant-se amb els meus òrgans interns per veure qui tenia més lloc a dins meu, us he dit que aquell dilluns grisos jo no estava gaire fina, i que cada deu minuts notava quelcom molest però no dolorós que em feia para en sec i respirar. Us he comentat en algun moment que aquell dia tenia hora amb la meva llevadora, l’Eulàlia, i em va dir que encara estava “verda”, “ fas feina, però encara estàs verda” em deia. Us he narrat en alguna ocasió, com si d’un conte es tractes, que aquell dia 12 d’abril, en Carlos va propasar que la nostra amiga Maria Cruz vingués a dormir a casa ,” per si les mosques”. Potser sí! Gairebé segur que sí, o millor encara... clar que sí! I és que no hi ha res millor després de passar un embaràs i un part, que poder-ho explicar, encara que el que escolta no li interessi, i el millor exemple en sóc jo. Tinc tres fills, per tant tres gestacions diferents i tres parts diferents, tinc corda per estona, hores i dies, i és que tres embarassos i tres parts donen molt de si, tan se val si et conec o no, reviure aquestes tres aventures és sovint el que em fa sentir una heroïna, però no només a mi, a totes, perquè per a cadascuna, el seu part ha estat o bé el millor o bé el pitjor, i el seu embaràs, ha estat ple d’alts i baixos i de moments crítics. I és que això no te edad, la meva avia amb noranta anys era capaç de descriure’t els seus quatre parts amb tota mena de detalls, qui hi havia, l’hora que era, el que li van fer pendre… i és que una experiència com aquesta mereix tota l’atenció del món, perquè encara que ells no s’embarassin i no pareixin també els agrada explicar les seves “aventures” respecte aquest tema, i a més a més, a qui no li agrada escoltar de la veu de sa mare com aquell dia per fi et van poder mirar als ulls i dir-te t’estimo, Per als meus fills és la millor història que els puc explicar, i penseu que en tinc moltes d’històries per explicar.

Doncs bé per si de cas (cosa poc problable), no us ho he explicat, aquí teneiu el que:

Aquell dia em vaig llevar no gaire fina, però tampoc estava pas malament, al mig matí tenia hora amb la llevadora i quan em va veure em va dir que encara no era el moment però que no passava res perquè aquestes coses poden cambiar en moments, vaig recollir als meus fills de l’escola i de la llar d’infants, i va anar a dinar i en acabat una altra vegada a l’escola. Les mares, pares, i les mestres em preguntaven que tal em trobava i jo com sempre els responia, “bé vaig tirant”.

En Carlos, el meu príncep blau fosc amb un polsim de purpurina (m’encanta la purpurina, és tant xic), va demanar-me que truques a la Maria Cruz, una amiga de casa, que sovint ens ajuda, i ella per descomptat va acceptar, ella és pensa que jo no ho sé, però li encanta quedar-se a dormir a casa, penseu que li apago el llum i fins i tot li faig un petó abans de marxar al meu llit.

Doncs bé, la nit va anar passant normal, tant normal que quan van arribar les dotze de la nit el  12 d’abril va deixar passar al 13 d’abril, com  fa any rere any, i el dilluns va convidar al dimarts a compartir el dia amb el 13, ja vejeu, el més normal de tot. Jo mentres tant només feia que donar voltes al llit, penseu que per a una embarasada que li tocar parir el proper 26 d’abril, és tota una proesa poder voltar al llit.

Tot d’una va arribar la una de la matinada, i després les dues, i amb les dues, va venir-me un enorme mal de panxa, tant gran que no vaig poder fer com si no el notes, perquè el mal em deia a crits “No disimulis que sóc aquí!!!” i sense trobar ni remei i posició correcta al llit, vaig haver de fer un esforç i alçar-me. Vaig anar a la cuina, que per cert és un lloc meravellós quan no pots dormir, allà hi són tots els remeis de món, un got de llet calent, xocolata, unes herbetes amb mel, les reste del sopar... i allà vaig afer-me une herbetes que m’havia recomanat en Rubén un homeopata del poble, em vaig pendre les meves herbes i vaig seguir el ritual dels altres dos embarssos, omplir-me la banyera d’aigua molt calenta per tal de poder dilatar amb el mínin dolor possible, i com que amb els altres dos embarassos vaig gaudir d’uns parts tants llargs, vaig pensar que ja podia començar a calçar-me de paciència, i que el millor era fer-ho a la banyera amb aigua calenteta, al cap i a la fi mai em banyo, vull dir que sempre em dutxo i... la millor ocasió per banyar-me era abans d’anar a parir, penseu que per a una embarassada dutxar-se i aconseguir arribar a tots els racons del nostre cos, és gairebé impossible, normalment sempre hem de menester l’ajut d’alguna ànima caritativa, que tot i que estiguem grosses, deformades, malhumorades, maniàtiques... ens ajuda sense protestar, i a més, mentre ens regala un somriure, hi afegeix ...“ Que guapa que estas!”. Per d’amor de Deú!!! Que tenim ulls a la cara i miralls a casa!, i el que és , és , i el que no és, no cal fer-ho ser!! Però igualment gràcies futurs pares, per enganyar-nos, de tant en tant s’agraeix.

Doncs com us deia, que millor que banyar-me, així a part de dilatar, m’asseguro d’anar neta al partori.

Doncs bé no feia ni dos minuts que estava escarxodafa a la banyera (em va costar un infern poder estirar-me) quan em van tornar a venir aquells maleïts dolors, per a qui encara no els conegui, és diuen contraccións. Un dolor, dos dolors i al tercer... xoff, vaig trencar aigües, i sabeu que és el primer que em va passar pel cap? “Santa Maria de Palautordera! Quanta aigua malgastada!!!  I és que jo sóc de la terra, i això és nota.

Vaig avisar a en Carlos, i vaig despertar a la Maria Cruz.

En Carlos, acostumat a la meva lentitud paritoria, va preguntar-me si volia un cafetó, i evidentment la meva resposta va ser positiva, però en el moment de obrir la nevera, vaig notar com tenia unes ganes boges d’apretar, i en canvi no em venia de gust anar de ventre, però sense poder evitar-ho feia força, quan li ho vaig a en Carlos, va sortir correns a buscar el cotxe. La Maria Cruz, se’n feia creus, només feia que preguntar-me si tot allò era broma. Broma? Imagineu-vos a una dona 3D, amb el cul enlaire, i que només sap dir: Aiiii!! Que em moro!!! Broma!!! Sort en va tenir que la força se m’escapava per la figa, broma! Un bon clatallot li hauria fotut!!.

En carlos em va ajudar a pujar al cotxe, i en acabat vam sortir correns cap a Vic, quan em venia una contracció no calia que l’avises, els meus renecs deixaven entreveure que el meu estat era un xic crític, vaja no era especialment dolça, i el meu to de veu no era gaire sociable, i el volum de les meves paraules lletges era més aviat alt, sort que en Carlos és un home pacient, o potser és que estava més acollonit que jo, de mala lluna. Recordo que ja estaven a la entrada del parquin del hospital, que li vaig dir: “ Para que ja és aquí!” Sabeu que va fer?, dir-me. “ Si home!” i entrar al parquing “Cagant llet” . Van arribar a la porta d’urgències i el noi que ens va atendre no tenia pas pressa, de ben segur segur que pensava “ Una altra que exagerada, són totes iguals” però jo ja notava el cap del meu fill entre les meves mans, en Carlos amb un to d’aquells que volen dir “ No em toquis el que no sona” li va dir al noi mentre jo seia a la cadira de rodes “És el tercer fill” i com per art de màgia, el jove és va tornar lleuguer i àgil, va apressar a corre tant que jo patia de no caure a terra.

Vam arribar a la “sala de les corretges” hi havia una noia del poble fent-se la prova de les corretges, perquè tenia contraccions, com que el paritori estava ocupat no sabien que fer amb mi, sort en vaig tenir d’una llevadora molt arriada que em va fer seure a una de les lliteres de fer les proves, tot ajudant-me atreure’m els pantalons, em va dir: “Ja està aqui, empeny!” però no podia fer-ho en Carlos no hi era, estava aparcant el cotxe, i jo no podia pendre-li el record de veure néixer al seu fill, no deprés dels parts tant llarg i dolorosos que jo havia patit i que ell havia sofert, ell havia de veure néixer al nostre fill, al cap i a la fi ja no en tindríem més. Aquells segons va ser eterns, no van arribar a ser gaire minuts, però se’m va fer molt llarg, de sopte, ell va aparèixer, i tot apropant-se i donant-me la mà em va dir “¡Ja está un empujón y ya está” me’l vaig mirar i li vaig dir “T’estimo”. Vaig empenyer amb totes les meves forçes, el cos m’ho demanava, i no vaig deixar d’esforçar-me fins que la veu de la llevadora em va dir que parés.

El nostre fills va arribar al món,

Me’l van posar al damunt i sense cap llàgrima relliscant per les nostres galtes, el vam petonejar i li van donar la benvinguda a casa, era igual que els altres dos, els mateixos ulls, el mateix nas, igual de dolç, era meravellós.

En Carlos, tant atent com sempre em va dir “ ¡Estás Radiante!”. Encara ara de vegades me’l miro i se’m posa la pell de gallina quan recordo aquell moment. Quantes persones voldrien sentir quelcom tan bonic en un moment con aquest, en el que desconeguts t’han vist parir, en el que tant et fa si estas despentinada, grossa, mullada...

Allà al nostre voltant hi estava gairebé tot l’equip mèdic, van portar la bàscula, i allà mateix al nostre costat van fer-li totes le proves al nounat. En acabat hi havia un problema, totes les sales de dilatació estaven ocupades, així que la llevadora que ens va atendre amb tanta rapidesa ( sort en vam tenir d’ella) va dir: “ Porteu-la a la sala de la banyera, que s’ho mereix”, la “ Sala de la banyera” és on s’assisteixen els parts a l’aigua, és una sala molt amplia, on procuren que puguis, si així ho desitjes, gaudir d’un part idílic. Allà, vam passar una llarga estona, jo estirada a la meva llitera i en Carlos al llit, allà tots dos revivint el moment icomentant la jugada, encara no ens ho creiem.

Jo evidenment, el primer que vaig demanar va ser menjar, al primer part no me’n van donar perquè vaig acabar oberta per la panxa amb un bisturi, amb el segon part no me’n van donar perquè duia anetesia, per fi! Ara si que me’n donarien!! Doncs no! És van oblidar de mi! Si, si! jo acabada de parir donant el pit a un nadó tant afamat com sa mare i sense menjar. On ses vist!! Sort que en Carlos em va portar un entrapà de formatge abans de marxa a casa per portar els nens a l’escola i sobretot per comprovar que l’estat de xoc de la Maria Cruz havia passat. Quan va marxar de casa, la van deixar una mica...al·lucinada!

A partir d’aquell moment, la casa va estar completa, ja no hi faltava ningú, tenim al rei, la Reina, El gran príncep, la Pricesa, i el petit príncep.

Per molts anys Xabat! T'estimen

Deixar petjada al món

Sovint sento comentaris com: ”Tens tant bon rotllo!”, “Quina energia!”, “Noia no pares!”, “Se t’acut cada idea tant guai!”… i tot seguit: “Com t’ho fas?”, “Quan dorms?”, “Quin és el secret?… I la resposta és molt sencilla: jo vaig a dormir a quarts de pixa, acabo baldada, i menjo de tot i en quantitat, i és que jo ja sé que no sóc com tothom, vull dir que no sóc gaire normal, però a mida que em faig gran crec que cada vegada més, sóc com m’agradaria ser.

De petita obsevaba als adults i m’imagiava de gran, ben vestida, elegant, una persona responsable, seria, amb una vida admirable, tan amirable com les que jo admirava. D’adolescent envejaba a les persones de la meva edad que  amb les hormones de festa major, tenien un comportament gairebé d’adult, que mai feien res fora de lloc, que mai deien una paraula en desordre, que mai es tacaven, ni s’embrutaven que havien oblidat per complert la seva infantesa, que ja no jugaven amb els clics, o que per descomtat ja no miraven els dibuixos a la televisió, ells només miraven programes de col·loquis i documentals d’historia (cosa que actualment m’encanta) i llegien el diari, a poder ser més d’un, mentre és prenien el café amb llet. Jo encanvi feia passatemps i encara ara prenc llet amb cacau.

Ara que ja sóc el que diuen «adulta », observo a les altres famílies,, hi han algunes realment “admirables”, amb uns fills “meravellosos” tot ho fan perfecte, els fills i filles es “comporten” la mar de bé, tant el pares com els fills van impecables, mai discuteixen, no criden, són una familia emocionalment estable, aparentment, perquè els fills si que fan coses, el que passa és que sempre coincideix que els pares estant mirant cap a l’altre costat, mai criden, però quan ningú els veu les mans van que volen, no s’embreuten, ara això si, saben fer trencaclosques fins i tot amb els ulls clucs, i és que els tencaclosques no embruten, i que consti que a casa també en fem,  i tot s’ha de dir que de vegades els fem entre algun crit... un parell de renecs... mig disgust i infinitats de felicitacions cada vegada que un dels de casa troba una peça correcta.

I és que ara quan em trobo una d’aquelles persones que admirava amb deliri quan només era una nena, em fan un xic de pena, els seus fills són iguals, serios, estirats, monòtons…, quan els veig junts, me n’adono que entre ells hi ha una fredor plena de respecte, però fredor al cap i la fi, entre pares i fills hi ha una distància infinita, hi ha un camp màgnetic que els repeléix, que no els acosta, potser és per què no van disfrutar un de l’altre quan tocava, potser és per què realment les abraçades i carones, els petons i les magarrufes que no van existir ha deixat un nus entre els lligant afectius i de confianza, potser  és per què tot això també s’ha de cuidar i mimar, m’atreveixo a dir que fins i tot s’ha de guanyar, com sou amb els que alimentem, vestim i eduquem als nostres fills.

 Quan em retrobo amb aquells amics i amigues que lleguien el diari tot fent el cafetó, i compartim una estona, una xerradeta, experiencias… ens adonem que han perdut la adolescència, és cert que han gaudit d’altres experièncias, però no en el moment que tocava.

I és que en aquesta vida un hi ve de pas, això he sentit dir, el que és cert és que no ens hi quedarem. Hi ha gent que ha vingut al món per triunfar, altres fer innovar, uns per descubrir, uns hi són per poder admirar-los, si bé no us puc enganyar, jo de joveneta somniava en deixar petjada al món, però per fer-ho no necessito que tothom em conegui, no cal sortir a les enciclopedias, no cal que tothom em vegi a la televisió, tot això requereix allò del que jo no em vull desprendre: de la llibertat, del meu mal geni, d’enfadar-ne quan així ho sento, de riure fins plorar quan quelcom em fa gràcia, de caminar pel carrer tot cantant a crits amb els meus fills, de inventar-nos jocs estúpids que ens fan riure, compartir, recordar el moment. He deciditdeit deixar petjada, però vull fer-ho per aquells que realment ho necesiten, per als que un somriure els fa més feliç que un vestit del Corte Ingles, per aquells que no escatimen quan vas a casa seva i que en canvi t’obren la porta del seu món de bat a bat.

He decidit que en momens de crisis econòmica que sense adonar-nos ens arrosega les emocions i ens deixa buit el rebost de l’esperança, en aquests dies que els polítics ens pinten el cel de gris, jo faré el que està al meu abast, agafar un pinzell i pintar, pintar de colors les parets, cantar, inventar i ensenyar les cançons més divertides i alegres que mai hagueu escoltat, agrair, sobretot agrair a aquells que en els meus moment baixos, sense adonar-se’n m’han alegrat el dia, a tu Africa per què m’encanta veure que t’agrada, això vol dir que llegeixes els meus escrits, vol dir que hi ets allà i aquí, a tu Sònia per recordar-te dels meus fills, per pensar en mi un dia sense coneixem, per la Pilar que sense saber encara el motiu de la meva negativa em continua convidant a participar, a na Lourdes per què sense ella saber-ho el seu somriure em va alegrar més d’un dia, a na Janet per ensenyar-me a veure la vida de cap per vall, a tu Maria Cruz per socorre sempre al meu crit d’auxili sense cap demanar  res a canvi, qualsevol dia, moment i hora, per estimar sense condició i fer de casa teva, casa nostra, a tu Jordi per socorrem el dia que la meva nena va caure de cap, a tu Cristina per escoltar-me, per tenir paciència amb els meus fills i fer-te estimar, per ser com ets i no voler canviar, a tu Marta per seure al meu costat quan jo encara era un perill públic davant del volant, a tu Ester per ensenyar-me que tot i que som el dia i la nit tenim més en comú del que mai hauria imaginat, a tu Mònica per alegrar-te quan ens veiem, i com no, a tu Carlos per tot, fins i tot per renyar-me quan cal,  a vosaltres tres que sempre em dieu que canto molt bé i que faig uns dibuixos molt bonics, quan fins i tot jo se que no és veritat.

De ben segur m’oblido de moltes persones que al llarg de meva vida m’han regalat moments, lliçons i somriures, a tots ells també mil gràcies.

I és que sovint ens oblidem d’agrair, però mai de fer retrets, mai de fer mala cara ni de dir el que no ens agrada, és per això que crec que em de fer el que és just: dir-ho tot. Hem de fer una reflexió, una tria de quin camí volem seguir, el de aparentar i fer sempre el que estar políticament correcte o el de fer el que el cor i el seny en digui, sempre clar amb respecte. Nosaltres hem decidit que els nostres fills  gaudeixin dels moments, valorin les emocions, no tinguin vergonya de dir t’estimo, que demà quan nosaltres ja no hi siguem, recordin com reiem, com ens enfadaven, les nostres manies, com escalfavem la llet, el gust dels nostres pans de pessic, de l’olor de la nostra roba… això voldrà dir que no només compartiem casa, voldrà dir que havien conviscut junts, i això voldrà dir que haurem deixat petjada al món.