Fent el tafaner entre els escrits i pensaments amontegats dins de carpetes i Llibretes velles, he TROBAT UN RECORD TRIST que SOVINT em FA COMPANYIA.
De ben segur si l’àvia l’hagués pogut escoltar li hauria agradat.
Els acomiadaments per sempre són tristos,
però no vull que marxis sense dir-te que al llarg del temps passat he après a estimar-te.
Noranta anys són tota una vida,
una vida amb dificultats, alegries, angoixes, obstacles i reptes assolits.
Jo només he compartit amb tu uns quants d’aquests anyets, i tinc records que m’acompanyaran la resta de la meva vida:
aquells gots de llet calents,
aquells secrets compartits,
hores juntes mirant velles fotografies, històries i records explicats amb les emocions a flor de pell, amb sentiments nus davant de les imatges del passat,
tu, asseguda a la teva butaca, narrant i recordant,
els teus ulls negats per l’enyorança d’un temps viscut i que ja no podràs recuperar.
Jo mentrestant asseguda a terra, observant i escoltant, imaginant-te en una altre època, un altre temps.
Abans de dir-te adéu, et dedico quatre ratlles, escrites amb amor, i les vull acompanyar de dolçor, de pau, de tranquil·litat.
Cel blau fosc, vestit de llumetes de colors
Ulls aclucats, demanen consol
Dolces mans t’escalfen el cor
Mentre tu ets vols adormir amb una cançó de bressol.
Records que voleien com fulles seques
Cor que deixa de bategar
Marxes lluny
Però no per sempre
El nostre amor no t’oblidarà.
