Dia Mundial de l'Aigua

L’home d’aigua

Autor: Ivo Rosati

Il·lustrador: Gabriel Pacheco

Editorial: Kalandraka / Hipòtesi

Una bonica història d’un home fet d’aigua de qui tothom té por. Unes il·lustracions precioses acompanyades d’un text molt entenedor i dolç.

Ideal per introduir jocs o activitats i per descobrir com fer un bon ús de l’aigua i algun experiment...

Activitats, jocs o dinàmiques.

Hi ha un senyor japonès, Maseru Emoto, que ha fet diversos experiments amb l’aigua, aquests senyor  ha dit que les paraules, sons i fins i tot sentiments que van dirigits a un volum d’aigua concret influeixen sobre la aparença estètica dels cristalls de gel.

A wikipedia hem, trobat: El punto esencial de las teorías del Sr. Emoto consiste en que "El pensamiento humano, las palabras, la música, las etiquetas en los envases, influyen sobre el agua y ésta cambia a mejor absolutamente. Si el agua lo hace, nosotros que somos 70-80% agua deberíamos comportarnos igual. Debería Vd. aplicar mi teoría a su vida para mejorarla". I més endavant… Concretamente, según Emoto, dos envases de cristal iguales, conteniendo arroz o agua de una misma procedencia, a los que se le escriban la palabra "paz","gracias" o "guerra","idiota" en su exterior se comportarán al cabo de un tiempo de manera distinta. Cambiarán por ello. En el agua los cristales de hielo obtenidos del bote "bien tratado" serán bellos y los cristales del bote "mal tratado" serán feos. Si es arroz, el bote de arroz "mal tratado" degenerará (se pudrirá o perderá sabor o ennegrecerá, ...) y el otro no lo hará.

Partint d’aquesta base, podem fer un experiment a casa:

Agafem dos pots de vidre, de melmelada, llegums…

Hi posem mig pot d’arròs bullit i afegim aigua, a poder ser d’ampolla
A un pot hi dibuixem una cara alegre, i a l’altre pot una cara trista.

Col·loquem els pots a un lloc on els hi toqui la mateixa quantitat de llum, escalfor, claror….

A  partir  d’ara, cada vegada que ens enfadem per qualsevol motiu, o amb qualsevol persona, si estem tristos i ensopits,  descarregarem la nostra ràbia i la nostra “enfadamenta” al damunt de pot de la cara trista, si cal, li cridarem, però això sí, no ens podem enfadar ni desfogar amb cap membre de la família.

Al contrari si estem contens i plens de joia, ho celebrarem amb el pot de la cara alegre, si cal li farem petons. ( aquí també podem celebrar-ho amb els membres de la família)
Desprès d’una setmana observarem els dos pots,  demostrarem que amb alegria, amor i paraules boniques tots estem millor.

Amb els més petits de casa podem agafar una ampolla d’aigua de plàstic petita, hi posem purpurina de colors, estrelletes d’aquelles que a les nenes les tornen boooges… desprès hi afegim aigua, pensem a deixar uns dos dits perquè l’aigua pugui pujar i baixar. Tanquem l’ampolla i la precintem amb cinta de precinte, cinta americana o quelcom similar, i ja esta! tenim una ampolla per girar i regirar que brillarà i serà la mar de bonica.

Veure aigua és molt important per al nostre organisme, i sovint els nostes fills no veuen tota l’aigua que caldria. Us proposo unes dinàmiques per aconseguir que ho facin.

Agafem gots de colors, d’aquells de plàstic dur, cada un de nosaltres triem un color.

Agafem gomes d’aquestes de formes, que entre els nens i nenes esta de moda, i cada un de nosaltres triem un models de gomes, per exemple, la meva filla vol les gomes que tenen forma de la “Dora exploradora”, i el meu fill del “Spiderman”, el petit de “Cars”, el pare d’animals i jo d’objectes.

Posem les gomes enfilades al got. Podem començar el tres primers dies posant el mínim, 4 gomes.

Cada vegada que bevem un got sencer d’aigua, ens podem posar una goma al canell.

Quan acabem el dia fem recompte de les gomes que portem tots al canell i per arrodonir podem emplenar una graella amb el punts aconseguits.

A mida que passin els dies podem afegir una goma o dues fins que arribem a 8 gomes al dia, és a dir 2litres d’aigua.

Jo no sóc gaire partidària dels premis, però si de que cada acte te la seva conseqüència, i penso que qui faci l’esforç de seguir les normes del joc i fa l’intent per arribar a l’objectiu ha de ser reconegut i recompensat, és per això que us proposo també unes idees, són les que fem servir a casa i funciona:

Qui tingui més punts pot triar entre:

Triar la peli que veurem dissabte a la tarda ( a casa, o al cinema)

Portar un amic o amiga a casa el proper Divendres (a jugar)

Decidir unes postres especials o diferents per menjar el diumenge

Convidar a un amiga a dinar a casa

Triar que farem la família el dissabte a la tarda ( excursió, jocs...)

És important que siguin activitats per gaudir en família o bé amics, més que no pas jugar a l’ordinador sol, ni jocs tipus consoles... és una manera de fer pinya a casa i aprofitar que els fills creixen ràpid i així després no haurem de dir: “ ha passat tant ràpid que no he pogut gaudir dels meus fills” ja m’enteneu!

Espero que us agradin, aviat més.

Llibres per llegir amb els vostres fills i filles.

Qualsevol moment és bo per dedicar-te a mirar un conte amb el o els teus fills, i qualsevol excusa és bona per seleccionar una quants llibres. Sovint fer una tria de contes, ja sigui per agafar-los de préstec a la biblioteca, o bé per comprar-ne’n algun, costa! I costa per què al mercat hi ha tants llibres i contes bonics que gairebé ès impossible triarne’n un sense que el cor et faci punxadetes per haver de deixar els altre allà al prestatge o al taulell. Jo us entenc, sento aquesta sensació de voler llegir tots el contes que hi ha al món, i de vegades crec que fins i tot pateixo per por de descuidar-me’n algun. Recordeu-me que demani hora al metge, això meu no deu ser sa.

Bé, com ja sabeu el dia 19 de Març és el dia de Sant Josep, i també, i no menys important!! El dia dels Pares, sobretot d’aquells que si fan de pare!!.

M’agradaria que em permetéssiu recomanar uns contes o llibres infantils, però no per a què els vostres fills se seguin al sofà o a terra a mirar-los tot sols, no ara plà!, us els recomano amb la promesa de que us els mirareu amb ells i que a més a més hi jugareu.

Aquí va el primer:

P DE PAPÁ.

Autora: Isabel Martins

Il·lustrador: Bernardo Carvalho

Editorial:  Kalandraka

Col·lecció: Libros para soñar

Idioma: Castellà

Diuen que a partir de 3 anys, però com ja sabeu, els llibres no tenen edat, i si li sabeu treure profit, fins i tot els més petits i els més grans en gaudiran.( Al meu petit que encara no té els 2 anys li encanta)

P de Papá., és un conte molt emotiu, mostra el vincle afectiu entre el pare i l’infant, la complicitat de tots dos il·lustrada amb imatges grans, dibuixos plans en forma de silueta. Un llibre que pot donar molt de joc  abans, durant i després de la lectura. L’infant sentirà com les seves vivències i sentiments queden reflectits en el conte.

JOCS, ACTIVITATS I DINÀMIQUES.

Abans de començar a llegir.

Podem prendre’ns mides i veure quina és la diferencia entre el pare i l’infant, l’alçada, l’amplada, els caps, els peus... i un cop ens adonem de les nostres diferencies, hem de treure-li profit, com que el pare és més alt pot fer d’arbre i l’infant l’esquirol i jugar a pujar a dalt de l’arbre, com que l’infant és més xic el podem fer servir de talla gespa i s’ha posar a fer  “el carretó”. Amb l’excusa del joc podem animar als nostre fill/a a mirar un llibre on el pare és una mica de tot.

Mentres mirem el conte.

Un cop llegit el conte (jo sempre recomano que la primera lectura és faci sense interrupcions, tot i que s’ha de fer de manera lenta i amb temps per que l’infant observi les il·lustracions) el tornem a explicar però aquest vegada pot ser l’infant el que anomeni els adjectius del pare, per exemple: cada pagina comença amb “ Papá .... abrigo, papá... motor papá...” Doncs nosaltres només diem “Papá” i l’infant tot veien les il·lustracions ha de dir de que feia el pare, i si no ho recorda ( segons l’edat del nen/a) podem fer un so, un gest... per tal de donar una pista.

Després del llegir/mirar el conte.

Podem buscar més adjectius, o fins i tot inventar-vos el conte de “ F de Fill” i podeu buscar fotografies vostres per fer-les servir de il·lustarció del conte.

UN PAPA A MIDA!

Autor: Davide Calí

Il·lustradora:  Anna Laura Cantone

Editorial: Baula

Idioma: Català

Una divertida història d’una nena amb una súper mare que busquen un súper papa amb les mateixes característiques que la súper mama.

El conte ens deixa entendre que tot i que ningú és potser com voldríem que fos, en realitat l’acabem valorant pel que és, tot un súper papa!

Les il·lustracions són divertidíssimes, alegres i molt expressives. M’encanten!

ACTIVITATS, JOCS, DINÀMIQUES...

Podeu agafar una cartolina o un paper de craff i fer com un mural o collage on hi podeu penjar, enganxar, dibuixar... les coses que us agrada fer o tot allò que teniu habilitat o destresa a fer, cada un ha de dir les habilitats o gustos dels altres membres de la família , d’aquesta manera cada membre s’adonarà de com  la resta el veu o el valora.

Podeu preparar el joc-taller, amb fulletons de propaganda, revistes velles, colors, retoladors, barra de pega, fotografies...

Penseu que pot ser molt divertit, en acabat sempre el podeu emmarcar i se be segur que hi trobareu un lloc especial a la vostra llar.

També podeu intentar fer un dibuix de un dels membres de casa, el podeu triar amb el típic sistema de paperets amb el nom, cadascun agafa un paper i dibuixa a la persona que li ha tocat, això si, l’ha de dibuixar  sense posar-hi el cap, en acabat quan tots hagin fet el dibuix de la persona que els ha tocat, els ensenyarem a la resta de la família i entre tots hem d’endevinar qui es qui. Per acabar o bé podem dibuixar el cap nosaltres mateixos, o podem fer que cadascun es dibuixi els seu cap, o que els dibuixi un altre, també hi podem afegir el una fotografia de carnet.

Ës sorprenen com ens veuen de macos els nostres fills, i con es senten orgullosos quan s’adonen que nosaltres els veiem com a prínceps i princeses.

LA LLUNA D’EN JOAN

Autora i Il·lustradora:  Carme solé

Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat

Col·lecció : Mars

Idioma: Català

Una Història preciosa, d’una pare i un fill. Un pare pescador que un dia perd a la mar la seva salut, el seu fill, en Joan anirà a buscar-la amb l’ajut de la lluna.

Un emotiu conte on és el fill el que té cura del pare, perquè els fills també ajuden als pares.

Aquest conté és ja un clàssic, una història escrita amb el cor i ambientada a la illa de Menorca. Unes il·lustracions molt boniques, que posen, sense necessitat de llegir el conte, la pell de gallina, realment un dels meus contes preferits.

També hi és el conte en Cd: La Lluna d’en Joan. Amb altres contes narrats, per  bonics veus conegudes, com en Gerard Quintana, Pep Guardiola, Monti, Carme Contreras, Carme Conesa, entre d’altres. Val la pena!.

 ACTIVITATS , JOCS DINÀMIQUES

És un conte ideal per fer “Contes de Sensacions” una barreja de contes, massatges, sensacions… ideal per a totes les edats i una perfecta eina per unir vincles afectius i emocionals entre pares i fills. Si voleu saber com, només m’ho heu de dir o consultar: http://elscontesdelapinyol.blogspot.com/

Desitjo que us agradi i que aprofiteu les meves bones intencions,
Cristina Piñol

Cursa urbana pel poble Saharaui i "Els contes de la Piñol"

“El tigre que no te ratlles”, “El drac de Centelles”, “En petit Martí i el drac”… són algunes de les històries dels “Contes per no perdre la màgia” que vaig explicar aquest dissabte a la Plaça Major de Centelles amb motiu de la 1era Cursa Urbana pel poble Saharaui. Va ser tot un èxit, gairebé tot el poble es va vestir d’esport, i es van calçar amb sabates esportives, i els que no duien dorsal, anaven acompanyats de mainada, nens i nenes amb ganes d’escoltar “Els Contes de la Piñol”, i així ho van fer, escoltaven els meus contes amb una atenció total, les orelles dels més xics estaven més obertes que mai, i la participació dels no tant xics va ser molt engrescadora, però… quan arribava allò de : Vet aquí un…. aquest conte…. Tots plegats, xics i no tant xics, i algun ja bastant grandet, cridaven al uníson: En volem un altre!!!

Meravellós  públic que, amb un somriure van deixar que els fes de guia pel meu país, el país dels Somnis, un país ple de pobles de diferents colors, mides, amb diferents Llunes i Sols, amb places on els més gran també s’enfilen i és gronxen, i on els més petits saben navegar per l’infinit oceà només amb una escombra i una caixa de cartró.

Gràcies atent públic per regalar-me la vostra companyia!

LA MARE

Cada vegada que vaig de visita a ca la mare pujo les escales del pis amb silenci, sense ni adonar-me’n deixo de respirar quan passo per la porta del tercer, i és que durant anys i al llarg de la meva infantesa he temut aquell replà. Ara ja gran, adulta feta tota una dona i una dona de cap a peus, lliure, treballadora, amb un company de vida, amb uns fills meravellosos, actius, cridaners, escandalosos… m’he adonat que durant els anys en que m’he fet i m’he creat tal i com sóc, he estat testimoni de assetjaments i agressions!

A casa el pare estovava a la mare, i de tant en tant ens queia una bona “bufa” a nosaltres dos, al meu germà i a mi, és cert que el pare no va tenir una infantesa senzilla, però no és pas cap excusa, i bé haig de dir que d’estimar-lo, l’estimo, i més ara que no pas abans, serà potser perquè ser mare t’ensenya coses que ningú més que tingui fills pot entendre.

El pare ens va fer un gran favor, i un dia va marxar, segurament per anar a busca tabac per que amb el pas dels anys va morir d’un enorme càncer de pulmó. Jo no vaig plorar, però ara de vegades em sorprenc deixant anar una tímida llagrimeta. Bé la qüestió és que ell mai va fer de pare, ni d’amic, ni de marit, ni tan sols de conegut que algun dia passa per saludar i no perdre el contacte, però la mare... ai la mare! La mare no deixava de cosí nit i dia per tal de poder donar-nos quelcom per menjar, tinc algun record de tornar a l’escola a la tarda sense haver fet cap mos, i és que aquells anys em van fer com sóc ara, em van ensenyar a saber que era el que no volia per al meu futur, però...  ara pla! ningú no em va dir ni ensenya que els veïns també poden ser agressors. Jo ja veia estrany que aquell home del tercer parles a crits, i que la dona sempre anés amb un somriure fals dia i nit. No trobava estrany que només tinguessin un fill, però si que visquessin en un pis de protecció oficial quan tots dos tenien  molt bones feines, però clar una nena només sap que a casa no és pot fer soroll perquè el veí de sota sempre puja fent crits i dient paraules lletges.

Com ja us he dit la mare treballava molt de nit i de dia però al veí tan li feia si la mare treballava un dijous a les quatre de la tarda,  si a ell li venia de gust dormir, i la mare estava cosint amb la màquina, pujava fent crits, i la mare havia de deixar de treballar, perquè “Amb els veïns sempre en hi hem d’avenir”, “ No se sap mai quan els pots necessitar” però a mi aquestes respostes em feien ballar el cap, “la mare mai a abaixat el cap quan el pare li aixecava la mà, mai a deixat que la “governi’n”, per què no li diu a aquest “bon home” que el què esta fent és treballar per poder pagar factures i comprar menjar? Mai ho vaig entendre, però durant molts anys sempre que al “bon veí” li venia de gust descansar encara que fos un dissabte al migdia ell, protestava.

Bé amb els anys ha sigut inevitable fer-me gran, i ara només vaig al pis de la mare un cop al mes, tot i que ens veiem més sovint. La mare viu amb el meu germà, un noi de trenta sis anys amb la síndrome de Down, que el més li agrada és mirar la tele, “llegir” el diari Sport i retallar tot allò que troba interessant de les revistes i diaris. A casa de la mare no és fan festes ( vaja! com a mínim a mi no m’hi conviden), no es posa la música a tot volum, la mare ja gairebé no cus, en definitiva, actualment són els veïns que tothom desitjaria. Però el problema ve quan aquell dia del més, els meus fills pugen les escales tot comptant i recomptant els esglaons que hi ha, o quan volen jugar amb la Wii, o quan li ensenyen a la iaia els ball o dansa que han après, aquell dia el meu cor torna anar a mil per hora amb la por al cos de veure pujar al veí rabiüt. I és que quan ell ho fa la mare es torna petita i a mi se m’encén la sang de veure que com la crida, com la tracta, com no la respecta com a persona, i és que sovint no cal ni fer soroll, si a la mare li toca fer l’escala i no ha recollit el full de propaganda del damunt de les bústies, hi ha crits, si la mare i ell quedem per arreglar els paper de la presidència de l’escala i ella arriba abans i comença a parlar amb el senyor del banc, hi ha crits, i és que ara entenc moltes coses, els somriure fals de la dona nit i dia, el fill únic per poder controlar i dominar al seu aire, el que mai hi anessin nens a jugar a aquella casa, el envelliment prematur d’aquest senyor... Però no entenc, ni puc, ni vull entendre que aquest desconegut al qui sempre hem fet cas, i que mai ens ha ajudat, ni quan no teníem ni per comprar el pa, ni  quan el pare s’havia plantat a la porta de casa per estovar a la mare perquè volia que li tornes els diner que per llei ens tocaven al meu germà i a mi, ni quan havien hagut de sortir corrents per portar al metge al meu germà per que es moria allà mateix... Què fa , què te aquest home per tractar així a ma mare, ho faria si la mare fos un home i hagués d’estar treballant posem pel cas, fen treballs amb un taladre, o si estigues fent bricolatge? Si aquest home és guanyes la vida fent treballs a casa sorollosos?. La molestaria tant si aquesta dona no tingues fills i  per tant responsabilitats i no tingues necessitat de tirar endavant? I si a la bústia hi hagués el nom d’un home com a cap de família?

La veritat és que no se pas que pensar, potser és que les veritables agressions sempre ha de deixar ferides i blaus, o potser és que no només t’assetgen i agredeixen a la feina i dins de casa, potser qualsevol pot agredir a una dona només per ser dona i si aquesta esta enfonsada i vol aixecar cap, millor! només cal fer-la sentir petita i aviat tornarà a besar el terra.

De fet jo ja he pensat varis finals per aquesta situació incòmode; La que més m’agrada: Vendre el pis a una escola de dansa moderna perquè hi facin classes a nens i nenes (aquest són molt sorollosos) o millor que muntin una impremta, tot el dia les màquines enceses... Això sí la mare ben lluny, que encara rebria crits per haver-se vengut el pis. Ella, la Reina de casa, per fi en un lloc tranquil, amb veïns alegres que també tinguin fills i néts a dojo, i un cop al mes poder ensenyar a la iaia les nostres coreografies o celebrar sense por i amb efusivitat que per fi he guanyat al parxís!

M’agrada aquest final. Me’l quedo!

Autora: Cristina Piñol

Dissabte dia 10 de març a partir de les 17h, "contes per no perdre la màgia",no us ho perdeu a la Plaça Major de Centelles.

Tots podem participar a favor del poble Saharaui!

Us hi espero!!!!

Un Pots ple de Pots, uns Pots plens de Petons

Aquí et deixo un regal, no és un regal qualsevol, és un pot ple de pots!

Sí si, a  dins d’aquest pot hi ha cinc potets petits, i a dins de cada potet hi ha PETONS.

Cada pot petit conté una varietat diferent de petons, un conté petons de papallona : xics, suaus i fan pessigolles, l’altre té petons de formiga, petites pessigades que sovint fan riure.

Un altre  es ple de petonets de fada, silenciosos, transparents, però un cop te l’han fet, et deixa un regust a mel. Un altre conté petons de follet, petonets eixerits que te’l fan quan menys t’ho esperes i sempre l’acompanyen un somriure ple de picardia, i per últim una varietat de petons molt escandalosa i expressiva : el petó de porquet.

 L’únic que has de saber, és que quan només et quedi un petó dins d’un pot xic, has de posar el potet obert a la finestra perquè dormi amb la llum de la lluna i quan el recullis de bon matí tornaràs a tenir el pot ple de petons.

Et convido a que regalis POTS DE PETONS als teus amics, de ben segur que els agradarà i sempre que et trobin a faltar poden agafar un dels teus petons per sentir-te més a prop.

Creat per Cristina Piñol

elscontesdelapinyol.blogspot.com