A casa tenim un heroi!

Puc dir amb orgull i ben fort que a casa tinc un heroi! Un heroi doble, jove i fort, valent i eixerit, i és que per ser un heroi no cal dur els calçotets per fora, ni capa ni antifaç, només cal saber reaccionar quan cal i com cal, i aquest és el cas del meu gran príncep, que tot i ser el gran dels meus dos prínceps xics, és per a mi tant petit com el meu altre petit príncep.(Sort tinc que només tenim una princesa, sinó això acabaria amb un nus a la llengua i un forat al cap. Pensin que pensar és tot un esforç mental i jo ara no estic per fer gaires esforços). Tothom saps que a més a més tinc el gran privilegi i sort de tenir amb mi dia rere dia, caminant al meu costat al meu grandiós príncep blau amb un polsim de purpurina. Us ha quedat tot clar? Doncs bé, continuo amb la heroïcitat del meu gran príncep.

Fa uns anys enrere, allà l’estiu del 2009, quan el sofà de casa encara tenia algun raconet lliure on entatxonar unes natges forasteres, vàrem marxar de vacances a les meravelloses illes balears, per poder gaudir d’unes aigües marines clares, uns paisatges impressionants, i al llarg del temps passat d’uns divertits i anyorosos records. Un dia assolellat, estàvem tots a la piscina, fent el borinot per aquí i per allà. La piscina més aviat semblava una banyera gran, era d’aquelles que es veuen en exposició i emmagatzemades quan passes per la carretera a prop d’una empresa de piscines. Aquelles que sembles motlles de sorrera gegant, que quan les muntant fan un enorme forat a terra per plantar-la. Suposo que són practiques a l’hora de posar però mentre et banyes has d’anar amb molt de compte perquè quan baixes per les escales sovint pateixes el risc de relliscar.

Aquell dia, el meu príncep blau amb un polsim de purpurina i jo jugàvem a tirar-nos a l’aigua, ell se m’apropava amb el seu somriure “malèfic” i jo li deia amb un to amenaçador que no se li acudis llençar-me a l’aigua de cop perquè dins meu duia al nostre petit príncep i no volia que prengués mal per una broma. El gran príncep i la princesa de casa jugaven a les escales de la “súper piscina” agafats a la barana, i assegut al primer esglaó de l’escala.

Entre broma i broma, el meu príncep blau i jo ens va manar esverant, i tot d’una entre les nostres  rialles, una veueta es va fer lloc, i amb severitat ens va fer aturar-nos. La veu era del meu gran príncep i en deia: Pares na Xana s’ofega!!!

Sense ni tant sols pensar-ho tots dos vam reaccionar, el meu príncep s’hi afanyà per fora i jo vaig fer un bot a dins de la piscina. La nostra princesa estava bé, l’aigua li tapava el nas, però ella estava dreta dins d’aigua sense tocar de peu a terra, amb els ulls oberts de bat a bat, ulls que parlaven per si sols, amb la mirada plena de por. En sortir de l’aigua la vàrem abraçar i petonejar, ella estava bé, però d’ençà d’aquell moment va decidir que l’aigua en grans quantitats i ella havien de començar de nou per fer-se amics. El meu gran príncep tenia la cara d’espant, els ulls delataven la seva angoixa, la força amb la que es subjectava a la barana de l’escala, deixava clar que la por se li havia ficat a dins, com si fos ell el que s’hagués ofegat, com si l’aigua que na Xana no s’havia empassat, se l’hagués empassat ell i a mida que li baixava per la gola la por hagués aprofitat per filtrar-se també.

Vam abraçar-lo i evidentment també vam petonejar-lo (A casa nostre els petons van que volen!, tenim un do especial per fer petons, altres coses potser no tindrem, però petons! Petons en tenim a raig, a dojo, a cabassos, i és que un bon petó és la millor cura.)

El primer que vam fer va ser felicitar-lo per tan bona reacció, i vam dir-li molt seriosos que allò que havia fet era una acció d’un heroi, l’heroi de casa.

Els anys han anat passant, ara el nostre gran príncep té 7 anys la princesa 5 i el petit príncep ja en te 2. ara el sofà de casa no te ni un raconet per a cap cul aliè, soviet hem de cedir el nostre trosset de sofà als convidats, i gairebé tots, molt educats s’estimen més una cadira, perquè saben que en el mateix moment que posin el final de la seva esquena en repòs, uns marrecs enganxosos i una mica pesats se’ls asseuran al damunt demanant brega.

Doncs bé, sense voler any rere any l’estiu ens fa una visita i nosaltres per no fer-li un lleig al senyor estiu procurem demostrar-li que ens agrada que ens visiti tot rient i jugant al voltant d’una piscina, bé al voltant, voltant no gaire, de fet li fem veure que ens agrada la seva visita anual remullant-nos fins quedar arrugadets com una pansa.

Un dia d’aquesta setmana vam anar a la piscina tota la família, el príncep blau, evidentment i els prínceps, la princesa, i la mare que els va matricular, és a dir, jo.

La piscina és prou grossa, la part que menys  fondària fa 1,20 metres i la part de més profunditat  fa 1’90.

Amb tota l’amplada de la piscina i la llargada, els meus fills de l’ànima no se’ls acut res més que jugar a la part on cap d’ells toca de peus a terra, això rai, el gran príncep saps nedar i la princesa amb els seus braçals va fins allà on pots tocar la ratlla que separa la mar del cel, esta feta tota una sirena, però…i el petit príncep? el petit príncep, el “pobrissó” sempre que es banya ho fa agafadet dels meus braços, embolcallat de la mare, cantant i fem el “poca-solta” dins de l’aigua, entre petons i esquitxades, ai! Quin problema més gros! Ell no vol estar a la part poc profunda,  ell vol estar amb els seus germans, allà on cap persona de mida estàndard toca amb els peus a terra. Jo entre renec i renec surto de la piscina per anar a buscar al petit príncep que no para de fer l’estaquirot prop de l’escala de la piscina, ajupint-se i saltant i es que el meu petit príncep és con “un angelet” quiet i tranquil… (m’enteneu?).

Entre salts i jocs del petit príncep  i renecs de la mare, ja tenia la idea feta de que tard o dora hauria de fer un salt Olímpic i abans ho penso i em faig a la idea, abans s’ajup i perd l’equilibri i sense ell voler el seu cos tendre i farcidet cau amb lentitud cap a darrera fins anar a espetegar a l’aigua i un cop dins tot ell comença a caure al fons dels 1’90metres.

La princesa era fora de l’aigua i instintivament va deixar anar un xiscle, el gran príncep era gairebé al mig de la piscina. jo a fora, renegava de nou, i sense pensar-ho vaig saltar a l’aigua per agafar al meu  petit príncep, però no hi vaig  arribar, vaig fer tard. Un “Sireno” ( perquè si hi ha sirenes, també hi haurà sirenos oi? Si no com es reprodueixen?) lleuger i ràpid es va capbussar al fons de la piscina i tot allargant el braç va agafar al seu germà menut que estava espantat. Va  pujant-lo cap a la superfície, aconseguint que de nou l’aire penetres als pulmons del petit príncep que involuntàriament estossegava. Vaig poder, això sí, ajudar al gran príncep a aguantar al seu germà i mentre abraçava i sostenia al petit príncep entre els meus braços i l’escala, el meu gran príncep em mirava , amb els llavis tremolosos i els ulls espantats. En Xabat es va refer en qüestió de segons, ni un plor ni un espant, tan sol va explicar-me en la seva llengua d’infant que s’havia caigut a l’aigua, com sempre, el vaig petonejar amb força però amb dolçor, vaig regalar-li un d’aquells petons que es noten no només a les galtes si no també al cor.

 En Xavier ens mirava, ple d’espant. Me’l vaig mirar i vaig tornar a dir-li :

Ets un heroi! Ets el nostre heroi ! Ho has fet molt bé, Gràcies.

El seu rostre va anar canviant a mida que assimilava les paraules que m’havia sentir dir-li, i els ulls ja no tenien por, ni espant, ara estava content, i orgullós, havia fet una proesa, havia ajudat al seu germà, l’havia salvat.

Ajudar a la gent, ser un heroi, crearà addició? No ho sé i tan se val, només ser que els meus ulls van veure com el meu gran príncep va reaccionar amb la rapidesa d’un superman, va agafar al seu germà amb l’habilitat d’un home-aranya, i em va mirar amb la por d’un nen de set anys que no sap que si un nen cau a la piscina i els seus pares ho veuen no passa res perquè els pares si cal buiden la piscina d’una sola glopada. Però tot i així:

Gràcies per “salvar a na Xana” gràcies per “salvar a en Xabat” Gràcies Xavier.