Ahir al vespre quan em vaig acomiadar de la consciència, el meu Príncep blau amb un polsim de purpurina estava donant de menjar als seus peixos virtuals, els cuidava i els netejava l’aquari, uns aquari preciós, ple de peixos de colors, bé de fet netejava els cinc aquaris virtuals que té. Me’ls va ensenyar tot cofoi, suposo que amb la intenció infantil de que jo el felicites per tenir cura d’alguna cosa tan meravellosa com un munt de peixos, algues, crustacis d’animació que ni mengen ni caguen, però que es veu que el fan feliç com nen amb la seva primera consola portàtil.
Jo, amb un to irònic, em vaig alegrar. Vaig optar per fer-li una mica de cas, així que em va ensenyar els seus animals marins. No és va deixar res de res, fins i tot vaig tenir el gran privilegi de poder veure una orca! – Ohh!- vaig dir jo tot alçant els ulls cap al sostre ( el meu cel particular, li parlo tant i me’l miro tant que si existeix un Déu, de ben segur viu al sostre de la meva habitació) seguidament vaig afegí: - ¡Cariño te han estafado! Esa Orca tiene las mismas dimensiones que un pez pallaso! ¿No te has dado cuenta?- I és que aquesta peixera virtual és molt més que una peixera, és, és, és una obsessió constant, és un tamagochi marí, és una feinada afegida a les obligacions de la societat i del bon fer, és un lligam a la connexió d’internet, és o serà ben aviat un motiu de divorci, el primer motiu de divorci! i si el jutge ha conviscut amb algú que ha patit aquesta esclavitud, de ben segur que la sentencia serà dura i cruel.
Perquè us feu una idea del que fa aquesta peixera virtual us explicaré quatre detalls sense importància:
Cada dia et dona ordres (no suggeriments) i tasques que l’amo de la peixera ha de fer si vol aconseguir punts o diners, que més endavant gastaràs comprant peixos, taurons, canviant el fons del peixera, comprant guarnicions, més peixeres, i més peixeres i més peixeres…El problema és que les ordres les donen en anglès, com si tot quisqui parles, llegís i escrivís anglès! A veure senyors i senyores que han creat aquesta droga encara legal, com se’ls acut fer-ho amb anglès? No veuen que les persones que parlen diferents llengües solen estar ocupades xatejant amb amics de l’altra banda de món, o ben traduint documents de feina, o mirant pel•lícules en versió original. Només aquells que no poden fer totes aquestes coses tant i tant divertides estant ocupats amb una peixera virtual.
Doncs bé, imagineu-vos el panorama de una parella “normal” en la que ell esta enganxat a la seva dosis de peixera virtual.
_ ¿Cariño que quiere decir “raising fish in tank2”?
- no se que del pez en el tanque 2, imagino que tanque será pecera.
- Ya, pero ¿que es “raising”?
- Pues no sé, espera que lo busco.
Com una beneïta, entro li ho pregunto al senyor Google, ell ho sap tot, sigui veritat o mentida sempre té una resposta per a qualsevol pregunta, tan de bo no el descobreixen els meus fills, perquè sinó us puc assegurar que els senyor Google es fot un tret!
- A sí!, ¡ya está! Quieres decir que cries peces en les tanque 2!
Quan ja pensava que el silenci havia penetrat a la meva ànima cansada de la jornada laboral del sol…
- Oye ¿buy, es comprar?
- Si, es comprar (¡hay! que poco mundo ha visto mi príncipe azul…)
Mirant-t’ho bé no importa que el meu gran amor tingui una afició tant absurda com aquesta, de fet és una manera prou entretinguda d’aprendre vocabulari en altres idiomes, vaja, en anglès, el que m’irrita una mica és que jo en sóc el diccionari. També haig d’agrair als creadors d’aquest joc varies coses:
Ja sé quin llibre li regalaré al meu príncep blau el proper St. Jordi: un diccionari català - anglès, anglès - català, una edició de butxaca, que més vull, pràctic i econòmic.
A més a més mentre juga a tenir peixos virtual no hem de comprar peixos de veritat, per tant no haig de fer-me càrrec d’uns animalons que no em poden reclamar el menjar si no recordo de donar-los-hi, a més que no hem de patir si hi ha algues, o si la peixera està bruta, ara tot això ho fa ell a la seva peixera virtual. Però el més greu és que si la peixera fos real, de debò , de veritat, de material palpable, el meu “príncep blau amb un polsim de purpurina” de ben segur no es recordaria o no trobaria el dia ni el moment per netejar-la, mirar la temperatura, treure les algues, posar els líquid necessaris., donar de menjar als pobres i avorrits peixos… Ara plà! Amb la peixera virtual el senyor príncep blau ho te tot controlat, i no pas per la seva gran capacitat organitzava, que la té i força desenvolupada, no!, no pas per la seva memòria d’elefant perquè no la té pas, en això és més aviat de la família dels peixos, ha,hahaha., no! , no senyores i senyors és perquè el gran senyor Príncep blau té una la alarma del telèfon mòbil que l’avisa cada vegada que ha de donar de menjar als seus estimats peixos de dibuix animat, el senyor no recorda mai de penjar els quadres que fa més de dos anys que esperen dins d’un raconet de l’armari fosc, ara! si donar de menjar a uns peixos de mentida, i que l’alarma li soni cada tres hores això, si!
Com m’agradaria que el poguéssiu veure quan aconsegueix els punts o diners necessaris per poder adquirir un nou peix, un dels cars, en aquell moment el meu amor és com un nen innocent, pelut i gros, però innocent.
De tant en tant li parlo, ja sé que és un xic absurd, però sempre he pensat que quan un comparteix la vida amb un altre persona és per poder compartir també moments, experiències, tenir diàlegs, xerrar, riure…
- ¿Me oyes cariño? Te estoy hablando
- Hay perdona es que estoy dando de comer a los peces.
Me cago en els peixos i la mare que els va matricular! Jo no competeixo contra una tia tipus Shakira, ni contra uns pits de silicona, no, no tinc d’enemiga al glamour, ni a la guapa però tonta, típica de cada poble, no! A mi em vol prendre el marit una peixera virtual! Fins aquí hem arribat! Bona nit!
El despertador sona. El meu príncep blau em regala un petó de bon dia. El millor bon dia que es pot donar a qui s’estima. Faig el ronso, típic de mi, sinó voldria dir que estic malalta, o que he perdut la raó de ser. Baixo a fer el cafetó i… em trobo al meu company de vida, al seu soci d’hipoteca, al pare dels meus fills enganxat al mòbil!
Tinc l’esperança que estigui contestant algun whatsApp de la feina.
- ¿Que haces cariño?
Que sigui la feina, que sigui la feina! Suplico en el meu interior.
- Estoy dando de comer a los peces.
Dono gràcies a la vida perquè sóc una persona afortunada, estimo de debò, el meu amor és sincer, l’estimo amb bogeria, hem passat situacions difícils, ens ho han posat difícil, però nosaltres dos sempre hem tirat endavant junts. Aquesta peixera no és més que una prova que la vida moderna m’ha posat al davant i juro que no podrà amb mi.
Gràcies Príncep Blau amb un polsim de purpurina per riure amb mi. Viure amb tu em permet riure 'm de la vida, i nedar sense trobar mai el final dins d'aquesta peixera que anomem "El cotidià".
Jo, amb un to irònic, em vaig alegrar. Vaig optar per fer-li una mica de cas, així que em va ensenyar els seus animals marins. No és va deixar res de res, fins i tot vaig tenir el gran privilegi de poder veure una orca! – Ohh!- vaig dir jo tot alçant els ulls cap al sostre ( el meu cel particular, li parlo tant i me’l miro tant que si existeix un Déu, de ben segur viu al sostre de la meva habitació) seguidament vaig afegí: - ¡Cariño te han estafado! Esa Orca tiene las mismas dimensiones que un pez pallaso! ¿No te has dado cuenta?- I és que aquesta peixera virtual és molt més que una peixera, és, és, és una obsessió constant, és un tamagochi marí, és una feinada afegida a les obligacions de la societat i del bon fer, és un lligam a la connexió d’internet, és o serà ben aviat un motiu de divorci, el primer motiu de divorci! i si el jutge ha conviscut amb algú que ha patit aquesta esclavitud, de ben segur que la sentencia serà dura i cruel.
Perquè us feu una idea del que fa aquesta peixera virtual us explicaré quatre detalls sense importància:
Cada dia et dona ordres (no suggeriments) i tasques que l’amo de la peixera ha de fer si vol aconseguir punts o diners, que més endavant gastaràs comprant peixos, taurons, canviant el fons del peixera, comprant guarnicions, més peixeres, i més peixeres i més peixeres…El problema és que les ordres les donen en anglès, com si tot quisqui parles, llegís i escrivís anglès! A veure senyors i senyores que han creat aquesta droga encara legal, com se’ls acut fer-ho amb anglès? No veuen que les persones que parlen diferents llengües solen estar ocupades xatejant amb amics de l’altra banda de món, o ben traduint documents de feina, o mirant pel•lícules en versió original. Només aquells que no poden fer totes aquestes coses tant i tant divertides estant ocupats amb una peixera virtual.
Doncs bé, imagineu-vos el panorama de una parella “normal” en la que ell esta enganxat a la seva dosis de peixera virtual.
_ ¿Cariño que quiere decir “raising fish in tank2”?
- no se que del pez en el tanque 2, imagino que tanque será pecera.
- Ya, pero ¿que es “raising”?
- Pues no sé, espera que lo busco.
Com una beneïta, entro li ho pregunto al senyor Google, ell ho sap tot, sigui veritat o mentida sempre té una resposta per a qualsevol pregunta, tan de bo no el descobreixen els meus fills, perquè sinó us puc assegurar que els senyor Google es fot un tret!
- A sí!, ¡ya está! Quieres decir que cries peces en les tanque 2!
Quan ja pensava que el silenci havia penetrat a la meva ànima cansada de la jornada laboral del sol…
- Oye ¿buy, es comprar?
- Si, es comprar (¡hay! que poco mundo ha visto mi príncipe azul…)
Mirant-t’ho bé no importa que el meu gran amor tingui una afició tant absurda com aquesta, de fet és una manera prou entretinguda d’aprendre vocabulari en altres idiomes, vaja, en anglès, el que m’irrita una mica és que jo en sóc el diccionari. També haig d’agrair als creadors d’aquest joc varies coses:
Ja sé quin llibre li regalaré al meu príncep blau el proper St. Jordi: un diccionari català - anglès, anglès - català, una edició de butxaca, que més vull, pràctic i econòmic.
A més a més mentre juga a tenir peixos virtual no hem de comprar peixos de veritat, per tant no haig de fer-me càrrec d’uns animalons que no em poden reclamar el menjar si no recordo de donar-los-hi, a més que no hem de patir si hi ha algues, o si la peixera està bruta, ara tot això ho fa ell a la seva peixera virtual. Però el més greu és que si la peixera fos real, de debò , de veritat, de material palpable, el meu “príncep blau amb un polsim de purpurina” de ben segur no es recordaria o no trobaria el dia ni el moment per netejar-la, mirar la temperatura, treure les algues, posar els líquid necessaris., donar de menjar als pobres i avorrits peixos… Ara plà! Amb la peixera virtual el senyor príncep blau ho te tot controlat, i no pas per la seva gran capacitat organitzava, que la té i força desenvolupada, no!, no pas per la seva memòria d’elefant perquè no la té pas, en això és més aviat de la família dels peixos, ha,hahaha., no! , no senyores i senyors és perquè el gran senyor Príncep blau té una la alarma del telèfon mòbil que l’avisa cada vegada que ha de donar de menjar als seus estimats peixos de dibuix animat, el senyor no recorda mai de penjar els quadres que fa més de dos anys que esperen dins d’un raconet de l’armari fosc, ara! si donar de menjar a uns peixos de mentida, i que l’alarma li soni cada tres hores això, si!
Com m’agradaria que el poguéssiu veure quan aconsegueix els punts o diners necessaris per poder adquirir un nou peix, un dels cars, en aquell moment el meu amor és com un nen innocent, pelut i gros, però innocent.
De tant en tant li parlo, ja sé que és un xic absurd, però sempre he pensat que quan un comparteix la vida amb un altre persona és per poder compartir també moments, experiències, tenir diàlegs, xerrar, riure…
- ¿Me oyes cariño? Te estoy hablando
- Hay perdona es que estoy dando de comer a los peces.
Me cago en els peixos i la mare que els va matricular! Jo no competeixo contra una tia tipus Shakira, ni contra uns pits de silicona, no, no tinc d’enemiga al glamour, ni a la guapa però tonta, típica de cada poble, no! A mi em vol prendre el marit una peixera virtual! Fins aquí hem arribat! Bona nit!
El despertador sona. El meu príncep blau em regala un petó de bon dia. El millor bon dia que es pot donar a qui s’estima. Faig el ronso, típic de mi, sinó voldria dir que estic malalta, o que he perdut la raó de ser. Baixo a fer el cafetó i… em trobo al meu company de vida, al seu soci d’hipoteca, al pare dels meus fills enganxat al mòbil!
Tinc l’esperança que estigui contestant algun whatsApp de la feina.
- ¿Que haces cariño?
Que sigui la feina, que sigui la feina! Suplico en el meu interior.
- Estoy dando de comer a los peces.
Dono gràcies a la vida perquè sóc una persona afortunada, estimo de debò, el meu amor és sincer, l’estimo amb bogeria, hem passat situacions difícils, ens ho han posat difícil, però nosaltres dos sempre hem tirat endavant junts. Aquesta peixera no és més que una prova que la vida moderna m’ha posat al davant i juro que no podrà amb mi.
Gràcies Príncep Blau amb un polsim de purpurina per riure amb mi. Viure amb tu em permet riure 'm de la vida, i nedar sense trobar mai el final dins d'aquesta peixera que anomem "El cotidià".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada