Deixar petjada al món

Sovint sento comentaris com: ”Tens tant bon rotllo!”, “Quina energia!”, “Noia no pares!”, “Se t’acut cada idea tant guai!”… i tot seguit: “Com t’ho fas?”, “Quan dorms?”, “Quin és el secret?… I la resposta és molt sencilla: jo vaig a dormir a quarts de pixa, acabo baldada, i menjo de tot i en quantitat, i és que jo ja sé que no sóc com tothom, vull dir que no sóc gaire normal, però a mida que em faig gran crec que cada vegada més, sóc com m’agradaria ser.

De petita obsevaba als adults i m’imagiava de gran, ben vestida, elegant, una persona responsable, seria, amb una vida admirable, tan amirable com les que jo admirava. D’adolescent envejaba a les persones de la meva edad que  amb les hormones de festa major, tenien un comportament gairebé d’adult, que mai feien res fora de lloc, que mai deien una paraula en desordre, que mai es tacaven, ni s’embrutaven que havien oblidat per complert la seva infantesa, que ja no jugaven amb els clics, o que per descomtat ja no miraven els dibuixos a la televisió, ells només miraven programes de col·loquis i documentals d’historia (cosa que actualment m’encanta) i llegien el diari, a poder ser més d’un, mentre és prenien el café amb llet. Jo encanvi feia passatemps i encara ara prenc llet amb cacau.

Ara que ja sóc el que diuen «adulta », observo a les altres famílies,, hi han algunes realment “admirables”, amb uns fills “meravellosos” tot ho fan perfecte, els fills i filles es “comporten” la mar de bé, tant el pares com els fills van impecables, mai discuteixen, no criden, són una familia emocionalment estable, aparentment, perquè els fills si que fan coses, el que passa és que sempre coincideix que els pares estant mirant cap a l’altre costat, mai criden, però quan ningú els veu les mans van que volen, no s’embreuten, ara això si, saben fer trencaclosques fins i tot amb els ulls clucs, i és que els tencaclosques no embruten, i que consti que a casa també en fem,  i tot s’ha de dir que de vegades els fem entre algun crit... un parell de renecs... mig disgust i infinitats de felicitacions cada vegada que un dels de casa troba una peça correcta.

I és que ara quan em trobo una d’aquelles persones que admirava amb deliri quan només era una nena, em fan un xic de pena, els seus fills són iguals, serios, estirats, monòtons…, quan els veig junts, me n’adono que entre ells hi ha una fredor plena de respecte, però fredor al cap i la fi, entre pares i fills hi ha una distància infinita, hi ha un camp màgnetic que els repeléix, que no els acosta, potser és per què no van disfrutar un de l’altre quan tocava, potser és per què realment les abraçades i carones, els petons i les magarrufes que no van existir ha deixat un nus entre els lligant afectius i de confianza, potser  és per què tot això també s’ha de cuidar i mimar, m’atreveixo a dir que fins i tot s’ha de guanyar, com sou amb els que alimentem, vestim i eduquem als nostres fills.

 Quan em retrobo amb aquells amics i amigues que lleguien el diari tot fent el cafetó, i compartim una estona, una xerradeta, experiencias… ens adonem que han perdut la adolescència, és cert que han gaudit d’altres experièncias, però no en el moment que tocava.

I és que en aquesta vida un hi ve de pas, això he sentit dir, el que és cert és que no ens hi quedarem. Hi ha gent que ha vingut al món per triunfar, altres fer innovar, uns per descubrir, uns hi són per poder admirar-los, si bé no us puc enganyar, jo de joveneta somniava en deixar petjada al món, però per fer-ho no necessito que tothom em conegui, no cal sortir a les enciclopedias, no cal que tothom em vegi a la televisió, tot això requereix allò del que jo no em vull desprendre: de la llibertat, del meu mal geni, d’enfadar-ne quan així ho sento, de riure fins plorar quan quelcom em fa gràcia, de caminar pel carrer tot cantant a crits amb els meus fills, de inventar-nos jocs estúpids que ens fan riure, compartir, recordar el moment. He deciditdeit deixar petjada, però vull fer-ho per aquells que realment ho necesiten, per als que un somriure els fa més feliç que un vestit del Corte Ingles, per aquells que no escatimen quan vas a casa seva i que en canvi t’obren la porta del seu món de bat a bat.

He decidit que en momens de crisis econòmica que sense adonar-nos ens arrosega les emocions i ens deixa buit el rebost de l’esperança, en aquests dies que els polítics ens pinten el cel de gris, jo faré el que està al meu abast, agafar un pinzell i pintar, pintar de colors les parets, cantar, inventar i ensenyar les cançons més divertides i alegres que mai hagueu escoltat, agrair, sobretot agrair a aquells que en els meus moment baixos, sense adonar-se’n m’han alegrat el dia, a tu Africa per què m’encanta veure que t’agrada, això vol dir que llegeixes els meus escrits, vol dir que hi ets allà i aquí, a tu Sònia per recordar-te dels meus fills, per pensar en mi un dia sense coneixem, per la Pilar que sense saber encara el motiu de la meva negativa em continua convidant a participar, a na Lourdes per què sense ella saber-ho el seu somriure em va alegrar més d’un dia, a na Janet per ensenyar-me a veure la vida de cap per vall, a tu Maria Cruz per socorre sempre al meu crit d’auxili sense cap demanar  res a canvi, qualsevol dia, moment i hora, per estimar sense condició i fer de casa teva, casa nostra, a tu Jordi per socorrem el dia que la meva nena va caure de cap, a tu Cristina per escoltar-me, per tenir paciència amb els meus fills i fer-te estimar, per ser com ets i no voler canviar, a tu Marta per seure al meu costat quan jo encara era un perill públic davant del volant, a tu Ester per ensenyar-me que tot i que som el dia i la nit tenim més en comú del que mai hauria imaginat, a tu Mònica per alegrar-te quan ens veiem, i com no, a tu Carlos per tot, fins i tot per renyar-me quan cal,  a vosaltres tres que sempre em dieu que canto molt bé i que faig uns dibuixos molt bonics, quan fins i tot jo se que no és veritat.

De ben segur m’oblido de moltes persones que al llarg de meva vida m’han regalat moments, lliçons i somriures, a tots ells també mil gràcies.

I és que sovint ens oblidem d’agrair, però mai de fer retrets, mai de fer mala cara ni de dir el que no ens agrada, és per això que crec que em de fer el que és just: dir-ho tot. Hem de fer una reflexió, una tria de quin camí volem seguir, el de aparentar i fer sempre el que estar políticament correcte o el de fer el que el cor i el seny en digui, sempre clar amb respecte. Nosaltres hem decidit que els nostres fills  gaudeixin dels moments, valorin les emocions, no tinguin vergonya de dir t’estimo, que demà quan nosaltres ja no hi siguem, recordin com reiem, com ens enfadaven, les nostres manies, com escalfavem la llet, el gust dels nostres pans de pessic, de l’olor de la nostra roba… això voldrà dir que no només compartiem casa, voldrà dir que havien conviscut junts, i això voldrà dir que haurem deixat petjada al món.